Eleccions sota els efectes perversos del 155

Des de la recuperació de la democràcia, ara fa 40 anys, mai s’havien celebrat unes eleccions en un context d’excepcionalitat democràtica com el que vivim ara, amb governants destituïts i empresonats (o a l’exili) i la Generalitat de Catalunya intervinguda per l’Estat. El soroll de sabres de l’inici de la Transició, que condicionava moltes coses, venia compensat per una il·lusió i un ampli i compartit desig de consens que va permetre avançar en pau i llibertat, també en el terreny de l’autogovern de Catalunya. El retorn de Tarradellas en va ser l’expressió més rupturista, fruit d’un pacte previ a la Constitució. Avui, aquell esperit de la Transició ha estat soterrat i distorsionat. La carta magna espanyola, lluny de la seva tan elogiada ambigüitat, s’ha acabat interpretant en sentit restrictiu, com una cotilla, per no dir una camisa de força, ara implacablement usada contra la vitalitat democràtica de Catalunya, des d’on els últims anys s’ha reclamat pacíficament i democràticament el dret a decidir el propi futur.

Les eleccions autonòmiques que afrontem -aquesta nit comença la campanya-, imposades des d’una Generalitat governada a distància per la Moncloa, són fruit d’aquesta anomalia, d’aquesta anormalitat consagrada per decret a través de l’article 155 de la Constitució i a través de l’inusitat protagonisme polític dels tribunals. En definitiva, aquestes eleccions són fruit d’una concepció uniformitzadora i sense diàleg d’una democràcia dèbil.

I tanmateix no permetran al govern de Rajoy fugir de la tossuda realitat catalana: l’independentisme, malgrat la persecució judicial, hi concorre de nou. De manera que ho vulgui o no Rajoy, els resultats del 21-D seran llegits aquí -i al món- com un nou pols entre l’independentisme i l’unionisme, una mena de segona volta del referèndum de l’1-O que l’Estat només va saber combatre a cops de porra. Sí, els blocs han quedat perfectament definits, només amb els comuns com a frontissa. I en un segon nivell, el 21-D també està en joc quina democràcia volem. ¿Una en què la discrepància sigui protegida o en què sigui perseguida? ¿Una en què es pugui violentar la voluntat popular per via judicial o en què es respecti la sobirania del poble? ¿La democràcia d’una Espanya unida a la força? ¿La d’una Catalunya eternament sota sospita i sota amenaça? El 21-D ens hi juguem molt.