Hauria de ser una festa, però encara som a les trinxeres

Defensar l’eliminació de lleis que ens protegeixen com a dones és connivència amb qui ens mata

El 8 de març hauria de ser un dia de festa i celebració. Hauríem de celebrar l’assoliment de la igualtat plena entre dones i homes, i l’erradicació de totes les formes de violència masclista. Hauria de ser un reconeixement a les dones i moviments feministes que ho han fet possible. I també hauria de servir per recordar aquelles que no van arribar a gaudir dels seus drets i les assassinades només pel fet de ser dones.

Però el 8 de març, en ple segle XXI, segueix sent un dia de lluita i reivindicació davant d'una societat masclista i patriarcal que ens col·loca en una situació d’inferioritat. Se’ns discrimina a totes sense excepció, a vegades subtilment i a vegades de manera molt explícita. Se’ns impedeix viure com a ciutadanes de ple dret.

Per tant, i ho dic amb tota la tristesa i indignació possibles, el dia 8 de març encara és un dia de reivindicació i lluita. Ho fem amb més força que mai, perquè som més i estem més organitzades. I formem, unides per la sororitat, una gran xarxa que ens encoratja a resistir i persistir; des d'aquelles que sempre hi van ser fins a aquelles que han pres consciència ara. Juntes, avui, omplirem els carrers i les places del nostre país, i també omplirem, de tan fort que serà el nostre crit, les xarxes socials i els mitjans de comunicació.

Aquest clam es projectarà cap endavant, cap a l'horitzó que totes anhelem, però també ressonarà cap enrere. No seríem on som si no fos gràcies al sacrifici i l'esforç de totes les que ens han precedit en aquest combat. Gràcies a elles avui gaudim de més drets, i amb la seva determinació, intel·ligència i valentia ens han ensenyat a no defallir mai. S’hi van deixar la vida per fer-ho possible. Ara ens toca a nosaltres. Les que avui som al carrer agafem el relleu perquè aquest 8 de març sigui transformador.

El masclisme atàvic i violent té el suport irresponsable de persones i organitzacions que públicament se'n desmarquen però que en són col·laboradors necessaris

Vivim en una societat masclista, basada en la idea de l’amor romàntic, que crea relacions de poder i reforça estereotips, rols i expectatives en funció del sexe. Es pretén normalitzar el que només és discriminació. La precarització laboral, la vulneració del dret al propi cos, el seu ús com a reclam o la seva mercantilització, l’amenaça constant dels drets sexuals i reproductius, la segregació escolar, la identificació dins d’una dicotomia obligatòria de gènere o la violència masclista són exemples coneguts, però n'hi ha molts més, que no pel fet de ser menys visibles són menys terribles.

En aquest llarg camí en la defensa dels nostres drets, que no són altres que drets humans, ens trobem amb l’amenaça del negacionisme i la postveritat.

La manera de fer política basada en les 'fake news' és també present a casa nostra. No som una excepció i aquest perill és ben real. Els nostres drets corren un risc real d'involució en mans d’algunes opcions polítiques. Un masclisme que vol vestir de confrontació el moviment que ha aconseguit precisament blindar drets. Vol marginar i criminalitzar el moviment feminista perquè no segueixi obrint els ulls a més dones, perquè saben que juntes som més fortes i ells, els que ens oprimeixen, són més petits.

Són nous discursos i noves cares per a un mateix masclisme. Es pretén fer creure que els drets dels homes estan amenaçats quan els de les dones són respectats, confonent interessadament drets amb privilegis. Victimitzar els homes en el debat de la igualtat de gènere és la perversió més gran que es pot perpetrar.

No ens confonguem. No són diferències d’opinions, són mentides. No és llibertat d’expressió, és odi i opressió.

Defensar l’eliminació de les lleis i les polítiques que ens protegeixen com a dones és connivència amb qui abusa de nosaltres, ens oprimeix, ens discrimina, ens agredeix, ens viola i ens mata.

Aquest masclisme atàvic i violent no progressa en solitari. Té el suport irresponsable de persones i organitzacions, que públicament se'n desmarquen, però que en són col·laboradors necessaris. De cap altra manera es produiria aquest blanqueig de discursos masclistes, misògins, feixistes, homòfobs i xenòfobs. Se'n poden rentar les mans, però la pudor més atroç els quedarà per sempre enganxada als dits.

Avui hauria de ser una festa i celebrar que vivim en una societat igualitària i justa. En canvi, som a la trinxera per les nostres llibertats i sona el xiulet del combat. Aquest 8 de març, totes a la vaga feminista!

Més continguts de