Enterrar els enterramorts

En un article memorable publicat fa pocs dies a El País, l’escriptor Francesc Serés parlava d’aquells que, perdent l’hegemonia social i cultural que els havia mantingut al capdamunt de la societat catalana, s’entestaven a explicar-ho a partir d’una pretesa pèrdua de qualitat i de pes de la cultura del nostre país. Aquest article em va recordar una carta escrita fa molts anys per Albert Manent, adreçada a un filòleg que enterrava el català. El filòleg receptor de l’escrit havia dit que el català era una llengua a punt d’extingir-se, tant per la manca de qualitat del català parlat i escrit, com per la, segons el filòleg, inexorable desaparició de la llengua al carrer. En Manent li va escriure una carta en la qual el convidava a plegar, i a fer-ho de pressa, donat que si les seves previsions s’havien d’acomplir, es quedaria sense feina molt aviat.

Passa una cosa semblant amb Barcelona i amb el paper que juga al concert de les ciutats del món: mai com en aquests moments Barcelona no havia jugat un paper clau en la definició del què i el com han de ser les ciutats del món. Ni abans ni després dels Jocs Olímpics no havíem gaudit del prestigi actual, reforçat pel reconeixement internacional del procés cap a la independència, liderat per la nostra capital. Quan els editorials dels diaris i de les revistes del món mostren la vitalitat de Barcelona, parlant del manteniment de la cohesió social, de la capitalitat de la innovació, parlant de l’atracció d’inversions, de la recuperació econòmica, del concepte integrador de ciutats intel·ligents, de la fabricació digital, d’universitats, de qualitat de vida, ho fan barrejant imatges de la ciutat amb imatges de les grans manifestacions cíviques en defensa dels nostres drets col·lectius. Vitamina cívica pura, admirada i envejada.

Catalunya viu un moment dolç gràcies a la vitalitat de la nostra societat. El corrent de profunditat és ascendent, i passi el que passi amb el procés, la catalanitat, que vol dir veure, pensar i actuar sobre el món des d’un punt de vista genuí, i en català, està assegurada per a un parell o tres de generacions més.

Els enterramorts de Barcelona i de Catalunya estan fent figa. Molts d’ells ara mateix es disfressen dels nous Robin Hoods de la política espanyola o similar; són els antisistema de saló que estan disposats a canviar el sistema a base de proclames, llevat de la part del sistema que els permet mantenir l’estatus. Són els antics progres reconvertits a l’altermundisme. ¿Recordeu aquells que, des de les millors cases de la Costa Brava, es dedicaven a donar lliçons als mecànics, als fusters, als peons de les línies de muntatge sobre com fer la revolució? Ells mateixos, o els seus plançons, són els que excitats pels errors comesos per persones molt properes a ells mateixos, gosen tornar a cantar les absoltes del sistema, i ho aprofiten per llençar a les escombraries tot el que faci olor de catalanitat.

Definir Barcelona o Catalunya com a llocs decadents és literalment mentir i tenir mala fe. Mai com ara Catalunya no havia tingut un conjunt d’escriptors, d’actors, de recercadors científics, d’arquitectes, de metges, d’artesans, d’advocats, d’economistes, de treballadors especialitzats, d’emprenedors, de cuiners, de professors, com el que tenim ara. El problema per als enterramorts de Barcelona i de Catalunya és que són ells els que han quedat per sempre fora de les posicions que havien guanyat gràcies al cognom o, pitjor, gràcies a les posicions de privilegi que havien adquirit a través de nissagues còmplices de la repressió franquista.

L’ statu quo social de Catalunya i de Barcelona està canviant dràsticament i canvia a millor. L’ascensor social, malgrat totes les dificultats inherents a una societat moderna i desenvolupada, segueix funcionant. No hi ha temps per perdre, i hem d’obviar a qui ho faci reclamant posicions de privilegi que mai més no tindrà. Els pocs i bons d’aleshores s’han demostrat pocs, conservadors, antiquats i, en alguns casos, aprofitats.

Fa pocs dies comentava amb en Damià Pons la situació de la llengua i de la cultura catalana a Mallorca. Les polítiques dels enterramorts mallorquins dedicades obertament a hostilitzar la catalanitat allà on sigui ens posen en dificultats severes. En Damià, tanmateix, em va dir, mirant-me al fons dels ulls: “És possible que passem per la persecució més greu des del franquisme; mai, però, no havíem estat tan forts”. En Damià enterrava els enterramorts que ens volen fer desaparèixer a les Balears. Nosaltres hem d’enterrar definitivament els enterramorts que, aferrats a un discurs falsejador de la realitat, pretenen explicar un país i una ciutat que només és en els seus cervells funerals.