ELS GRACS. Al segle II aC, dos joves polítics romans de classe alta, Tiberi Semproni Grac i el seu germà, Gai, van intentar impulsar polítiques de reforma agrària i mesures destinades a combatre, o matisar si més no, el predomini de l’oligarquia senatorial a la Roma republicana. Tots dos van morir violentament, acusats d’aspirar a la tirania; aquesta era la coartada habitual amb què els nobles romans treien del mig els seus enemics. La mare dels dos germans Gracs, una gran dama patrícia anomenada Cornèlia, es va vestir de dol, però el Senat, implacable, li va ordenar que se’l tragués. Per què, si ja havien vençut? En teoria, perquè dos miserables com els Gracs no mereixien cap signe de dol ni de plany. Però molts creuen que els senadors se sentien culpables d’haver actuat amb crueltat i egoisme de classe envers dos joves idealistes, i les mostres de condol popular pels dos màrtirs els resultaven massa feridores.

RECORD. Aquesta comparació s’ha d’agafar amb pinces, perquè sortosament no ha mort ningú a causa del Procés. Però no puc evitar establir paral·lelismes quan penso en l’actual capteniment dels vencedors sobre els vençuts. L’octubre del 2017, la majoria sobiranista va ser incapaç de tirar endavant els seus plans. Gairebé tots els seus impulsors estan en presó preventiva o han hagut de fugir del país. L’únic que ens queda és recordar-los i solidaritzar-nos amb el seu dolor, i per a això serveixen els llaços grocs. Per què, doncs, aquesta fúria irracional, aquesta dèria malaltissa per arrencar de l’espai públic tota la simbologia que recorda la situació dels presos? ¿És que les seves famílies, els amics, els seus votants, han de fer veure que no se’n recorden, d’ells i de la seva situació? ¿Han de col·laborar en un esforç col·lectiu per esborrar-los, oblidar-los, amb l’excusa que “interfereixen en el debat polític”? ¿Però què carai ha passat amb els drets humans, en aquest país?

EL FIBLÓ. Podem pensar que la gent del PP i Ciutadans (i una bona part del PSC) creu que els presos polítics catalans, tot i portar més d’un any separats de les seves famílies i afrontar penes absurdament severes, són delinqüents que han de ser desterrats de la memòria pública. O podem pensar que la força moral que destil·len aquests presos, el seu valor com a icones, els pot perjudicar en el cicle electoral que comença. Però jo prefereixo pensar que els que han executat, col·laborat o aplaudit aquesta repressió inaudita no volen veure els llaços perquè els fa mal i els fa abaixar la mirada; perquè cada llaç és un fibló que punxa la seva consciència i els recorda que són corresponsables d’una enorme injustícia i un enorme patiment; els posa davant d’un mirall que projecta un reflex que no els agrada; els fa sentir en fals i els obliga a mantenir un discurs que, amb independència dels vots que doni, allunya aquest país de la concòrdia i la recerca de l’inevitable diàleg polític. Prefereixo pensar això, potser amb un optimisme naïf, perquè els qui arrenquen llaços són els meus conciutadans i em costa molt pensar que hi podré conviure en el futur si arribo a la conclusió que són tan venjatius que, lluny de conformar-se amb veure els seus adversaris a la presó, volen enterrar també el seu record.