ABANSD’ARA

Errors de l’alt comandament alemany (1917)

De Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933) a La Publicidad (11-I-1917). Avui fa 102 anys d’aquesta crònica de corresponsal de guerra de qui seria president de la Generalitat. Versió catalana inclosa en el llibre Des de França, carta del senyor Macià, a cura de Jaume Ciurana i Llevadot. Macià era militar de formació. Retrat: Macià per Casas.

Alemanya, al declarar la guerra, va seguir un pla de campanya que, des del punt de vista militar, era absolutament natural i lògic: vèncer, en primer lloc, França com a enemic més poderós i el que més ràpidament es podia mobilitzar, mentre s’oposava a Rússia amb un mínim de forces capaces de contenir els seus exèrcits en combinació amb les austrohongareses. Una vegada vençuda França, portaria al front oriental totes les tropes disponibles, i amb la innegable superioritat així adquirida, imposaria la seva voluntat, aconseguint així el somni de l’imperi mundial alemany. Com que els urgia esclafar França, decidiren envair-la per la vall de l’Oise i les planúries del nord, zona que els permetia desplegar estratègicament les seves forces: per això, per assegurar-se una seguretat estratègica, violaren la neutralitat de Luxemburg i de Bèlgica, menyspreant els tractats que Alemanya s’havia obligat a respectar i defensar. Tan gran creien aquest avantatge que no retrocediren ni davant de l’amenaça d’Anglaterra. Amb la seva manera d’actuar provocaren que Gran Bretanya es posés al costat de França. [...] Traçat el pla de campanya, era precís executar-lo amb tota decisió i energia, sense escatimar esforços ni regatejar elements, ni una companyia, ni un esquadró, ni una peça d’artilleria, que pogués contribuir a vèncer l’exèrcit francès, abans de la batalla decisiva. Així ho va executar l’exèrcit alemany. [...] S’ha de tenir present que amb l’estímul de les ordres de l’Emperador, l’exèrcit de Von Kluck (flanc dret alemany) féu jornades de 45 i 50 quilòmetres per a atrapar i destruir al “menyspreable exèrcit anglès” (segons el sistema descrit per un corresponsal nord-americà que el veié aplicar a Bèlgica); [...] Això corrobora la idea de la pressa que tenia l’alt comandament alemany per entrar en contacte amb l’enemic, ja que, creient menyspreable l’exèrcit anglès i desmoralitzat el francès, veien l’èxit assegurat. Així i tot, fou tan gran l’error que gairebé no s’entén com pogueren decidir-se a debilitar l’exèrcit invasor. Si el seu objectiu era detenir els russos que penetraven per les províncies bàltiques, amenaçant Prússia, per evitar aquesta calamitat als seus compatriotes, no estava tan llunyà el dia que poguessin enviar reforços sense cap mena de perill. La batalla de Charleroi s’havia acabat el 24 d’agost; la del Marne començava el 5 de setembre; es tracta només d’un endarreriment de deu o dotze dies; en canvi, si haguessin acumulat les unitats que s’enviaren a Rússia al front occidental, l’exèrcit francès, ni amb tot el seu valor i amb totes les condicions morals, tal vegada no hagués pogut impedir que els alemanys aconseguissin una victòria decisiva. [...]

Més continguts de