Una Europa postpandèmia
CRISIS. L’Europa de després de la pandèmia haurà de ser diferent. No es podrà reconstruir la Unió Europea que ve només amb les mateixes polítiques que l’han governat fins ara.
Mentre els caps d’estat i de govern dels Vint-i-set discuteixen com ha de ser el fons de recuperació, embarrancats en els prejudicis i les estructures del passat, perpetuant velles pors i vells discursos, l’horitzó econòmic es va enfosquint.
El cop és global. Els tres motors de l’economia mundial, la Xina, Europa i Nord-amèrica, han estat colpejats alhora, i tots tres revelen problemes greus sobre com es governa l’emergència. Però la Unió Europea, a més, arrossega l’acumulació de crisis contínues que l’han desgastat políticament i socialment. Estrips d’una Unió que, segons el pensador búlgar Ivan Krastev, van ser només el preàmbul del que ens arriba ara. És com si totes les crisis prèvies vinguessin “empaquetades en una de sola”, deia Krastev la setmana passada en un diàleg online organitzat pel CCCB. La pandèmia del coronavirus és la “nova onada de la crisi econòmica” i l’amenaça que “ha aconseguit tancar encara més fronteres que la crisi dels refugiats”, amb l’afegitó que aquesta vegada és impensable la restauració de la situació anterior.
GOVERNS. Ja no és possible tornar al que hi havia. Però tampoc sabem què ve després. El 2010 i el 2015 “els populistes es van beneficiar de l’estat d’angoixa” que es vivia. Van alimentar pors i incerteses per guanyar rèdits electorals. Però aquesta vegada molts d’aquests populistes ja són al poder, i la por generada pel covid-19 “beneficia sobretot els governs, sigui qui sigui qui governi”, adverteix Krastev. El “nacionalisme d’estat” s’ha reforçat a la Unió Europea.
Aquest és el gran fre per a l’endemà. ¿Com es pot repensar la cooperació europea o la creació d’un fons ambiciós per finançar la reconstrucció des de la lògica dels interessos de l’estat individual? ¿Com es pot, des de la retòrica del passat, preparar-se per als canvis que venen?
CANVIS. L’editor del MIT Review, Gideon Lichfield, escrivia fa uns dies sobre la manera d’aturar el coronavirus: “Haurem de canviar radicalment gairebé tot el que fem: com treballem, fem exercici, socialitzem, comprem, gestionem la nostra salut, eduquem els nostres fills, cuidem els membres de la família”. Encara no ens hem adonat que algunes coses mai tornaran a la normalitat, tal com la concebem ara. Però, com serà aquesta pròxima normalitat? Tampoc ho sabem.
Ens haurem de repensar individualment i com a col·lectiu. Europa -i tota la crisi política, econòmica i social que reviu- és només una part d’aquest trencaclosques. Les discussions entre líders europeus, el xoc pels diners que han d’aturar la crisi i finançar la reconstrucció, o l’anomenada diplomàcia del Zoom de les cimeres a distància són només els fotogrames d’una història inacabada. Escaramusses d’un canvi que no arriba, però que serà inevitable.
El xoc és global. Brussel·les n’és conscient i la Comissió Europea o el BCE han estat més ràpids i ambiciosos que molts estats membres. Però no és suficient. Les respostes regionals quedaran a mig camí si no es reconstrueix també un nou sistema de governança econòmica global. “És molt difícil parlar de la postguerra quan la guerra encara dura i no sabem qui guanya”, admetia Ivan Krastev. Però si la desunió o la falta d’ambició europea s’imposen, la UE estarà entre els perdedors.
