Feminisme (1929)

Tria J.M CasasúsAla Xina les dones es dediquen a tallar el bacallà. Fan de magistrat, de bisbe, de burot, d’enllustrabotes, de professor d’indústries químiques, de general i d’arquitecte. Fan de tot, feminisme triomfant! L’altre dia, la senyoreta Llucieta Canyà [la Bisbal d’Empordà, 1901 - Barcelona, 1980 / autora el 1934 del llibre L’etern femení, amb pròleg de Sagarra], des d’una crònica de les que publica a La Veu de Catalunya, feia constar aquests fets i sembla que, de passada, n’estava contenta. Oh, no, senyoreta Llucieta Canyà, cregui’m que tot això és horrible! El mateix que passa a la Xina passa a Rússia, i aquestes coses tristíssimes comencen a tenir una mica d’èxit en el nostre continent europeu. Les societats atonyinades, tractades com a gossos per una aristocràcia sanguinària, quan es poden veure una mica les orelles, comencen a fer disbarats. Un dels disbarats més importants és aquest entendriment per un feminisme grotesc. Algú creurà que les dones de la Xina amb les noves idees estan com el peix a l’aigua. És possible que elles també s’ho pensin, però, que en van d’equivocades! Les dones que es posen al nivell de l’home en el govern i l’administració de la república, guanyen quatre misèries que no valen la pena. […] La cosa que em fa més horror del comunisme, no és precisament que m’obliguin a anar a descarregar carbó al moll, i em privin de fer versos, sinó que és aquesta mania de fer servir les dones pel mateix que serveixen els homes. [...] En els països llatins, més donats al desordre i a la facècia, el feminisme va entrant, però amb amables concessions a l’ ancien régime, que en aquest cas és el bo. […] Seria grotesc de creure que les dones no manen. Les dones manen i fan el que els dóna la gana i estan en el seu perfecte dret. Jo sóc partidari absolut de l’anarquia femenina. Però perquè això sigui eficaç, les dones han d’ésser més dones que mai. Perquè en la lluita entre els homes i les dones, els homes sortim sempre perdent, que és el que ens toca; les dones han de fugir del feminisme, que raja com una substància sense gust de les barbes d’aquell magnífic jueu que es deia Marx […] El dia que el feminisme, gris, disgustat, asexual i científic, s’hagi estès per tot arreu, fins a l’escala de casa meva, tant-se-val que posem una bomba a sota de cada llit de matrimoni, i que tot se’n vagi a rodar.