VoCs

Albert Rivera és –o era– un nacionalista espanyol de llibre, com Aznar o Guerra

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Un dels fenòmens més curiosos dels últims temps ha estat la pràctica desaparició mediàtica de tot allò relacionat amb Cs en el si dels diaris espanyols que li donaven suport. Alguns ho feien de manera discreta i en altres era purament ditiràmbic. Ara trobem informacions més o menys irrellevants referides a personatges puntuals –que si Carrizosa diu això, que si Arrimadas diu allò altre–, però en cap cas relacionades amb la veritable qüestió de fons: els votants de Cs s’han passat en massa a un partit d’extrema dreta, obertament xenòfob i contrari a la Constitució espanyola, una de les bases de la qual és l’estat autonòmic. Resulta, doncs, que molts d’aquests votants potser no eren socialdemòcrates moderats o moderns liberals british style, sinó gent que enyorava la caspa franquista sense gosar dir-ho. Potser tampoc no defensaven ben bé el “bilingüisme” (sic) sinó més aviat l’expeditiu “ ¡Hábleme en cristiano!”, tot i que amb un llenguatge nou i enganyós que ho dissimulava molt bé.

Fa poc vaig veure el documental Generalísimo. La vida de Franco en color, dirigida per Luis Carrizo i amb guió de Manel Lucas i del mateix Carrizo –magnífic producte que els recomano en cas que se l’hagin perdut–. En una d’aquelles concentracions multitudinàries que es feien a la Plaza de Oriente a començaments dels setanta, es veu un pla general dels milers d’assistents. Posteriorment s’enfoquen diverses pancartes, totes amb una tipografia sospitosament similar. En una d’elles s’hi pot llegir: “ Ni rojos ni azules: ¡españoles!” No podia pertànyer a Albert Rivera, aquell cartell: encara no havia nascut. Resulta, però, que aquest va ser gairebé el seu lema personal –i, per extensió, el de Cs, que llavors era com una finca de la seva propietat– en els mesos anteriors al seu patètic untergang.

El nacionalisme espanyol ja va a cara descoberta. Aquest fet fa variar substancialment les regles del joc consensuades des de la Transició

¿Tot plegat vol dir, doncs, que Albert Rivera era, o és, franquista? Si escrivís aquest paper amb l’ajut d’un pinzell molt gruixut estaria temptat de dir que sí, naturalment; però no és el cas. No, Albert Rivera és –o era– un nacionalista espanyol de llibre, com també ho són Aznar, Alfonso Guerra i tants altres polítics a la dreta i a l’esquerra de l’espectre parlamentari. El franquisme va ser la manera com es va expressar aquest nacionalisme –que té uns trets molt especials en relació a altres nacionalismes– entre la dècada dels anys 30 i la dels 70. Rivera i el general Franco formen part d’un mateix corrent ideològic, i per això no es pot dir que el primer sigui un seguidor del segon. El “ Ni rojos ni azules: ¡españoles!” no pertany ni a Franco ni a Rivera, ni a Alfonso Guerra ni a Rodríguez Ibarra, sinó que és l’expressió compartida d’un mateix sentiment d’adscripció nacional que, com és natural, ha anat evolucionant. Neix a finals dels segle XIX amb la pèrdua de les últimes colònies de l’imperi espanyol d’ultramar; pren forma a la guerra del Marroc –i molt especialment després d’Annual–; agafa embranzida amb Primo de Rivera; es consolida durant la dictadura franquista i retorna, repintat com una porta i amb un altre llenguatge, primer a Aliança Popular, després al Partit Popular de la segona legislatura d’Aznar i també al PSOE més jacobí; finalment, desemboca en VoCs. En algunes províncies del nord de Castella i Lleó, així com en altres contrades d’Espanya, aquest nacionalisme ha estat hegemònic: només cal observar sumàriament el mapa de l’inici de la Guerra Civil, l’any 1936, i els successius mapes electorals fins a dia d’avui. No sembla tractar-se d’un fet passatger o conjuntural, sinó més aviat d’una manera d’entendre el món ben arrelada. Val a dir que això passa a tot arreu, casa nostra inclosa: només cal comparar la distribució territorial de les guerres carlines amb la Catalunya que avui també aposta pel legitimisme carlí (d'un altre Carles, però). Ambdós mapes encaixen com un guant.

Quan Vox, Cs i el PP simplement coexistien, era molt fàcil dibuixar línies imaginàries que permetien escamotejar la realitat del nacionalisme espanyol (fins al punt d’arribar a sostenir que no existia!). Ara ja no és tan fàcil de negar: VoCs i el PP responen a aquest patró d’una manera gairebé caricaturesca. Algú podria pensar que això no canvia res, que ja ho sabíem, etc. És un error: el nacionalisme espanyol que fins ara duia disfresses de tota mena ja va a cara descoberta. Aquest fet fa variar substancialment les regles del joc consensuades des de la Transició. De retruc, genera que acabi sent inevitable la rehabilitació política de la figura del general Franco, així com la vindicació de la seva obra. Al revisionisme se li ha girat feina.

Més continguts de