SOBRE RODES

De Freddie Frith a Marc Márquez: 70 anys de curses

A finals dels 70, els pilots podien participar a més d'una categoria a la vegada

Dijous passat, el Mundial de motociclisme va celebrar el seu setantè aniversari. Per commemorar l’efemèride, els pilots de la categoria reina es van vestir d’etiqueta i es van fer una foto de família a la recta principal del Circuit de Barcelona-Catalunya. Però durant la roda de premsa, també se’ls va preguntar als assistents amb quin pilot de tota la història els hauria agradat competir a la pista. Marc Márquez va assegurar que amb Mick Doohan, “un pilot fort, agressiu, bo en el cos a cos”, mentre que Andrea Dovizioso va optar per Wayne Rainey pel “seu estil net” i per la seva velocitat.

Álex Rins i Maverick Viñales van assegurar que els hauria agradat córrer contra Kevin Schwantz: “Les motos d’aquella època eren impressionants”, va dir el barceloní, mentre que el de Roses destacava que el nord-americà era “molt bo en les frenades”. Mentre Aleix Espargaró apuntava el nom d’Àlex Crivillé i Aron Canet el de Marco Simoncelli, Danilo Petrucci va anar més enllà: Libero Liberati, el campió del 1957 que va néixer a Termi, la seva ciutat. El Mundial va néixer el 1949, però el 1957, quan Liberati celebrava el títol, les coses havien canviat poc: les curses es disputaven en circuits urbans envoltats de fanals, vorades i amb bales de palla com a única protecció. El britànic Freddie Frith, sobre una Velocette, va guanyar la cursa de 350 del TT, la primera cita puntuable per al Campionat del Món. Des de llavors fins ara, en què el català Marc Márquez triomfa sobre una Honda, han canviat moltes coses.

De fet, els primers anys el domini era de Gilera i Norton, fins que a finals dels 50 MV Agusta va entrar en escena i, més tard, les marques japoneses. Però l’evolució del Mundial ha portat, de nou, els motors de quatre temps: els primers que van fer el pas van ser els equips de MotoGP, el 2002. Set anys més tard s’hi va afegir Moto2 i la categoria petita va ser l’última a fer el canvi, el 2011. El nou campionat ha portat moltes més curses: de les sis que completaven el primer Mundial s’ha passat a les 19 d’ara. Una temporada més exigent... si els pilots decidien córrer només una categoria, esclar.

Ara seria impensable, però fins a finals dels vuitanta els pilots podien córrer més d’una categoria a la vegada: John Surtees, Mike Hailwood, Giacomo Agostini i Ángel Nieto, de fet, aconseguien més d’un triomf cada diumenge. De fet, alguns fins i tot van sumar dos títols el mateix any: l’últim que ho va aconseguir va ser el valencià Jorge Martínez Aspar, que el 1988 va guanyar els títols de 80 cc i 125 cc. El Mundial ha canviat molt en 70 anys, però de vegades, veient vídeos dels inicis, no puc deixar de pensar què farien Márquez, Rins, Viñales i companyia en aquelles èpoques en què tot era una mica més autèntic que ara.

Més continguts de