ABANSD’ARA

Gramsci i la ciència històrica

De l’article de Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018) a Nous Horitzons (tardor 1967). Mort el 28 d’agost passat, va ser professor de la Universitat Pompeu Fabra i va organitzar i dirigir l’Institut d’Història Vicens Vives, fundat pel rector Enric Argullol. El pensador Antonio Gramsci (Ales, Itàlia, 1892 - Roma, 1937) era un referent en la renovació comunista dels anys 60.

La preocupació de Gramsci pels problemes de teoria de la història és un fet prou conegut, que pot advertir-se només amb una ullada superficial als Quaderni del carcere, on ocupen una extensió considerable. Fins i tot trobem aquest interès en la darrera carta escrita al seu fill Delio: “Em penso que la història t’agrada, com m’agradava a mi quan tenia la teva edat, perquè fa referència als homes vivents, i tot el que esguarda els homes, el major nombre d’homes possible, tots els homes del món en tant que s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren a ells mateixos, no podria deixar d’agradar-te més que cap altra cosa.” [...] Gramsci comença per examinar els mecanismes pels quals una classe exerceix un domini sobre el conjunt de l’Estat i de la societat i s’assegura el consensus de les altres. Un consensus que no és pas explicable pel mer fet de disposar de les forces de coerció, sinó que es basa en gran part en haver aconseguit convertir el que és una ideologia de grup (articulada sobre les pròpies necessitats de creixement) en un conjunt de veritats suposades naturals i universalment vàlides; i això no pas per un engany, sinó pel fet que, almenys inicialment, corresponen a les necessitats objectives de desenvolupament de l’economia i de la societat en què són formulades. Però, així que el pas del temps i el progrés de les forces productives van deixant endarrerits els principis en què es basa aquesta societat (i les relacions de producció vigents en ella), l’hegemonia s’esquerda, les classes fins aleshores restades subalternes prenen consciència dels seus interessos particulars i de les contradiccions que els enfronten als dels grups socials que dominen els ressorts de l’estat; s’adonen que els principis i les relacions que fins ara han passat per universalment vàlids comencen a deixar de semblar-ho, i formulen gradualment uns nous principis que han de permetre avançar vers una nova etapa de creixement, amb una nova situació d’hegemonia i unes noves relacions de producció. [...] Doble lliçó, doncs, en el terreny de la política i en el de la ciència històrica, en el de la teoria i en el de la pràctica. Diu Gramsci [el 1955 a Il materialismo storico...]: “Només la identificació d’història i política treu a la història aquest caràcter (merament erudit i llibresc). Si el polític és un historiador (no solament en el sentit que fa història, sinó en el sentit que actuant en el present interpreta el passat), l’historiador és un polític, i en aquest sentit [...] la història és sempre història contemporània, és a dir, política.”

Més continguts de