Has deixat de ser independentista? / La Catalunya perfumada
Has deixat de ser independentista?
Atès que la política, cada vegada més, sembla l’art de dir una cosa i mantenir el contrari sense posar-se vermell, Xavier García Albiol sosté ara que a Catalunya calen eleccions com més aviat millor quan, fa quatre dies, deia exactament el contrari. El 27 de desembre, tant al faristol com a Europa Press, l’intel·lectual badaloní va argumentar que “els catalans estan cansats de tant votar” i va augurar que “la participació serà tremendament baixa”. Més enllà del pronòstic sobre la mobilització per part de l’autor de la cèlebre frase “Milers de catalans volen votar el PP però no ho saben”, noto un cert tuf predemocràtic en la idea que els catalans estan cansats d’anar a les urnes. No em sorprèn. Votarem tantes vegades com calgui, tantes vegades com ens ho demanin, tantes vegades com puguem, per les dues generacions que no ho van poder fer mai. Votarem fins que se’ns permeti celebrar el referèndum. I després, també. Em fa l’efecte, en canvi, que molta gent està fatigada dels polítics que volen i dolen. Ens enrabiem quan juguen a amagar l’ou i notem que, més enllà d’improvisar, no saben com fer les coses. Amb tot, no conec ningú que hagi deixat de ser independentista i que, amb una urna a la vora, ara votaria una altra opció. Conec, això sí, moltes persones decebudes amb la CUP, amb Junts pel Sí o amb Convergència. N’hi ha que sumen ràbia, bilis i una mala llet còsmica a la decepció descrita. Però, personalment, no conec ningú dels que volien la independència que, de cop i volta, ja no la desitgi per més de mal humor que hagi encetat l’any. Segur que n’hi ha casos. Si ets un d’ells, et convido a deixar un comentari al peu de la versió digital d’aquest article. Més que res, per poder donar fe que existeixen i per saber per quins motius ja no creuen que sigui el millor per al futur de Catalunya i la seva gent. Gràcies.
La Catalunya perfumada
Les teulades de París de Chloé. El Nova York vermell i negre de Carolina Herrera. Els que ballen amb màscares de llop. Les que pesquen roses en un mar estrany. La barca del King Banderas. El tors nu de l’Invictus que aixeca una copa. El laberint oníric de Nina Ricci. L’helicòpter del Milion. La dels ulls verds de Decadence que es cargola per terra com si tingués un còlic nefrític o un orgasme, no m’ha quedat clar. Els dos que es tapen les vergonyes davant la mirada, atònita, d’Olympea. La Gisele Bündchen, en blanc i negre, per a una fragància d’home. A la tele, entre Nadal i Reis, hem patit un atac massiu d’anuncis de perfums molt per damunt de les nostres possibilitats. Molt més que qualsevol any. Molt més que de cap altre producte. Aquest reguitzell de dotze anuncis seguits, alguns repetits i tot dins del mateix bloc, els podíem veure, cada dia, a totes hores. La seqüència descrita és entre el final d’un Telenotícies i l’home del temps. La producció publicitària és acurada, perfecta, de premi. La reiteració fins a la sacietat, en canvi, em sembla contradictòria amb l’objectiu del màrqueting de dur-te a l’acció de comprar. Entenc que, en temps de crisi, un flascó de perfum és aspiracional: per menys de cent euros et pots sentir exitós, guapo i amb ganes de viure aquelles vides en aquells mons de mones. També pot semblar, per saturació, que és el moment que la colònia vulgui matar totes les sentors d’un país que, entre misèria i corrupcions diverses, no arriba a final de mes. Desconec a quins acords comercials favorables han arribat el Paco (Rabanne), la Carolina (Herrera) i l’Adolfo (Domínguez) perquè hagin invertit tants diners en publicitat, a TV3 i a les privades espanyoles, sense posar en risc les seves empreses. Friso perquè arribi el dia que, d’una tongada de quinze anuncis, n’hi hagi dotze de llibres, amb uns llavis molsuts i uns cossos bruns arrossegant-se per la moqueta.
