11/12/2017

La coartada burgesa

3 min
La coartada burgesa

L’estiu passat es van complir cinquanta anys de l’aparició del llibre de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa: la síntesi de Prat de la Riba i, amb aquest motiu o pretext, acaba de publicar-se’n una reedició. ¿Justificada perquè el volum en qüestió és un clàssic de valor imperible, un assaig encara útil per entendre el present?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sigui dit amb tots els respectes, crec rotundament que no. De fet, és molt difícil que una tesi doctoral -això era en origen el llibre de Solé- del camp de les ciències socials conservi gran vigència mig segle després de redactada, menys encara considerant les circumstàncies en què es va elaborar aquesta: en ple franquisme, amb un accés molt limitat a les fonts (no consta, per exemple, que Solé consultés en absolut l’arxiu personal de Prat de la Riba) i, per part de l’autor, amb una urgent voluntat d’intervenció política, de posicionar-se en un debat que es covava dins la cúpula del PSUC des de feia temps. Això últim ho reconeixia el mateix Solé Tura en el pròleg a la primera edició en castellà (1969) de Catalanismo y revolución burguesa: “La obra era -es- más política que historiográfica en sentido estricto”.

En efecte, el llibre tenia un objectiu militant, encara que en el moment de publicar-lo Solé s’hagués apartat momentàniament del partit per antonomàsia: donar fonamentació teòrica a aquella consigna que, en la primera postguerra, havia llançat el secretari general Joan Comorera, abans de caure en desgràcia: “L’hereu de Macià serà el PSUC”. Per justificar-ho, Solé Tura subratllava -amb raó- el caràcter profundament conservador de les idees de Prat, i també les desercions i traïcions de la Lliga respecte dels interessos nacionals. Però ho feia amb un utillatge conceptual força esquemàtic (sobre en què consistia la “revolució burgesa”, o seguint encara al peu de la lletra la idea de nació de Stalin...), que ha envellit molt malament.

En definitiva, tal com va escriure ja el 1984 el professor Josep M. Colomer, l’obra de Solé Tura tenia una flagrant “motivació actualista”. En l’esplèndid postfaci a la reedició recent, el col·lega Borja de Riquer ho diu encara més clar: el llibre “és fruit d’una època i d’unes circumstàncies molt especials i notablement diferents de les d’avui. És un error [...] pretendre analitzar-lo amb els ulls d’una actualitat tan distinta”. Efectivament: ¿o és que algú trobaria just retreure-li ara a Jordi Solé que, en textos col·lectius de la mateixa època, ell i altres haguessin proposat com a ideal el model federal de les quinze repúbliques de la Unió Soviètica, tot argumentant que “les nacions soviètiques, integrades en un estat socialista multinacional, són les nacions més lliures del món”?

Essent així, ¿com hem d’interpretar l’actual revival soleturià, i en particular el rellançament del llibre del 1967? Doncs em temo que en clau rigorosament presentista, partidista i electoralista; no tant per allò que Solé va escriure com per allò que hom li ha atribuït: que el catalanisme (per tant, també l’independentisme) és un invent, un muntatge de la burgesia a fi d’amagar els seus interessos de classe (incloses les retallades, i el 3 %, i...).

Va ser prou significatiu, en aquest sentit, l’acte de presentació de la reedició (a càrrec d’El Viejo Topo) de Catalanisme i revolució burgesa: celebrat la vigília de l’inici de la campanya electoral pel 21-D, amb intervenció de l’exdiputat Joan Coscubiela, del periodista Xavier Sardà i del presidenciable Miquel Iceta, tots ells glossant la “vigència” de les idees de qui va ser ministre de Cultura de Felipe González; tots ells perfectament arrenglerats des del punt de vista ideològic i polític.

Però cal entendre-ho: hi ha, en l’òrbita del PSC i de les seves forces auxiliars, també en el territori de Catalunya en Comú i en particular d’Iniciativa, una doble pulsió que mereix ser subratllada. D’una banda, la inextingible fòbia anticonvergent, una barreja de rancúnia i frustració acumulades des del 1980. De l’altra, la necessitat que moltes persones experimenten de sentir-se sempre d’esquerra i, per tant, de situar tot allò que rebutgen -ara, l’independentisme- a la dreta, en el camp conservador, burgès, antisocial, etcètera.

Per tant, si escoltem els discursos de campanya dels candidats socialistes o dels de Catalunya en Comú - Podem, Junts per Catalunya és tan sols l’enèsima disfressa de la corrupció convergent, i Esquerra ha volgut construir la República “en contra dels drets de la societat”, i fins i tot la CUP ha estat còmplice de les retallades.

I, quan Xavier Domènech afirma que no pactaran mai amb JxCat perquè al darrere hi ha el PDECat, als nobles salons del Círculo Ecuestre, als despatxos de Foment del Treball, a les plantes de direcció de la Caixa, del Banc Sabadell, de Planeta, etcètera, la veritable burgesia o els seus gestors somriuen complaguts mentre esperen que els comuns siguin decisius, sí, i amb l’ajuda d’Iceta evitin el malson d’una majoria independentista.

stats