Companys i Arrimadas

El franquisme no va ser un parèntesi ni el fruit d'una ocupació militar estrangera

Dijous passat la líder de Ciutadans al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, sostingué en roda de premsa que no va ser l’estat espanyol, sinó el règim franquista, qui assassinà Lluís Companys el 1940, i acusà de no saber història o no voler-ne saber aquells que sostenen el contrari. Més enllà de les reaccions immediates que aquesta tesi suscità a les xarxes socials, m’agradaria explicar de la manera més reposada possible per què la senyora Arrimadas s’equivoca.

En primer lloc, el franquisme no va ser una excrescència, un accident, un parèntesi menor i fortuït en la història contemporània d’Espanya. Tampoc no constituí el fruit d’una ocupació militar estrangera, com la França de Vichy. Fou, al contrari, un fenomen substantiu i endogen, que governà Espanya més temps que cap altre règim del segle XX. A més, el fet que durant aquelles gairebé quatre dècades Espanya conegués la seva definitiva modernització –autoritària, però modernització– tant econòmica com social, cultural, administrativa, etcètera, el fet que les estructures estatals avui existents (des de molts ministeris fins a l’arquitectura judicial) siguin en gran part filles del franquisme, permet afirmar que el seu llegat és molt més ampli i feixuc d’allò que hom acostuma a admetre.

Sobretot perquè mai no es produí un trencament clar i nítid –un trencament de legitimitats, de lleialtats, de servidors públics...– entre el règim de Franco i el sistema parlamentari posterior. Avui, ningú amb dos dits de front atribuirà a l’estat italià els crims del Ventennio feixista, perquè entre 1943 i 1946 Itàlia visqué una veritable ruptura amb el passat dictatorial, i el Duce i molts dels seus sequaços van ser afusellats, i els aparells de l’estat depurats... Ningú, tampoc, no imputarà a l’actual República Portuguesa les atrocitats del salazarisme, perquè el 1974 triomfà la Revolució dels Clavells, i els policies torturadors de la PIDE i altres servidors de l'Estado Novo van ser foragitats.

Si Arrimadas tingués raó respecte de l’afusellament de Companys, l’Audiència Nacional, simple mutació, el gener de 1977, del Tribunal de Orden Público franquista, no existiria

A Espanya no passà res d’això. Per jove que sigui, la senyora Arrimadas ja deu saber que Franco morí al llit i que el trànsit del franquisme a la Constitució de 1978 es va fer “de la ley a la ley”, amb perfecta continuïtat jurídica. També sap, suposo, que els democratitzadors Adolfo Suárez i Rodolfo Martín Villa, i Fernando Abril Martorell, i Pío Cabanillas, i Antonio Ibáñez Freire, i..., havien vestit molts cops la camisa blava i la casaca blanca de la Falange, i fet la salutació feixista. I que sota aquests governants, lògicament, cap cos estatal (ni la judicatura, ni els militars, ni els policies, ni l’alt funcionariat...) no fou objecte de la més mínima neteja, ni a ningú no se li van demanar explicacions pels serveis prestats al Régimen del 18 de Julio.

No, no estic afirmant que l’Espanya del 2018 segueixi essent la del franquisme. Dic que entre l’estat espanyol actual i l’anterior a 1978 hi ha hagut poques ruptures i massa continuïtats, cosa que no permet endossar tranquil·lament al franquisme la mort de Companys o tantes altres, i absoldre’n l’Estat, com si aquest i el règim de Franco no haguessin tingut res a veure. Si l’Alemanya Federal ha demanat mil vegades perdó i ha indemnitzat els crims nazis –tot i que el Tercer Reich havia estat esclafat, i el país poc o molt desnazificat–, ¿l’estat espanyol no és en alguna mesura responsable pel franquisme, que no va ser ni derrotat ni depurat?

A veure, senyora Arrimadas, si amb alguns exemples m’explico millor. Si vostè tingués raó respecte de l’afusellament de Companys, la jutge Carmen Lamela no hauria pogut enviar a la presó cap líder independentista en qualitat d’instructora de l’Audiència Nacional, per la senzilla raó que aquesta Audiència –simple mutació, el gener de 1977, del Tribunal de Orden Público franquista– no existiria, com no existeix en cap altre país democràtic. Si vostè tingués raó, la membre del Tribunal de Comptes Margarita Mariscal de Gante no estaria a punt de dictar nova sentència per la consulta del 9-N, perquè sense les credencials del seu pare (Jaime Mariscal de Gante, inicialment policia de la dictadura i després magistrat del TOP) és poc probable que la filla hagués fet la carrera judicial i política que ha fet.

Si vostè tingués raó, la llei de la memòria històrica de 2007 hauria declarat nul·les totes les sentències de la repressió franquista; però no ho va fer, per por de violentar retrospectivament la pseudolegalitat dels consells de guerra sumaríssims. En fi, si la líder taronja tingués raó, probablement Espanya no seria un regne, o potser ho seria amb un altre monarca, perquè la tria del règim i de la família regnant van ser decisions omnímodes de Franco, ni revisades ni revocades des de 1947 i 1969, respectivament.

Segons el CEO, un 70% dels enquestats van trobar les intervencions d’Arrimadas en el darrer debat de política general “superficials i demagògiques”. No m’estranya.

Més continguts de