L’adversari principal

La setmana va començar amb un toc d’Oxfam Intermón. La desigualtat s’accentua i ja estem en xifres totalment escandaloses: la meitat més pobra de la població mundial té els mateixos recursos que les 85 persones més riques del món! Als Estats Units l’1% més ric de la població acumula el 95% del creixement econòmic posterior a la crisi. I així successivament. També a Espanya, on les recomanacions que va fer Intermón en l’informe del 2013 no han estat seguides, la desigualtat ha seguit augmentant. No són opinions discutibles, són dades que ens mostren amb tota claredat la naturalesa de la crisi econòmica que hem viscut i el camí que porta l’evolució del món si massivament no ens decidim a aturar-ho.

No sóc gens partidària de l’alarmisme ni de la por; però som davant de problemes molt greus, i són moltes les veus que ens avisen dels creixents perills d’autodestrucció en què ha entrat la humanitat. El creixement de les desigualtats és, des del meu punt de vista, el perill més greu, perquè fa possible que molt poques persones disposin del conjunt dels recursos naturals i culturals, i que els utilitzin segons el seu caprici o el seu negoci, destruint-los, si cal. El problema no són els avenços científics, que són formidables i ajuden a viure millor, sinó la seva utilització per part dels que els fan servir per a l’enriquiment personal, sense cap fre, atès que se’ls ha atorgat la possibilitat de disposar-ne sense límits en tant que propietaris. Cada dia és més patent l’absurd que uns pocs es beneficiïn de l’esforç de progrés detantíssimes persones, i a més n’utilitzin el producte per a finalitats que ens posen a tots en perill.

Davant d’aquesta situació, inscrita com està ara mateix en el funcionament quotidià de la societat, sembla evident quin ha de ser l’objectiu número 1 dels governs democràtics: aturar el creixement de les desigualtats i revertir els diversos dispositius que les afavoreixen. Aquesta és la pedra de toc principal en què cal basar i avaluar avui l’acció política, més enllà de les paraules, que acaben creant una extrema confusió i tendeixen a fer-nos creure que tots els partits són iguals. Tots cometen errors, cert. És molt bona la distinció que va introduir el president Puigdemont citant Gaziel: ser fal·libles però insubornables. Cal distingir entre un defecte i l’altre, perquè el primer és inherent a la naturalesa humana però el segon no, malgrat que algú pretengui el contrari.

A Espanya es debat ara la formació d’un nou govern. Tenint en compte les tendències mundials, quina direcció caldria prendre? Es necessita un gran pacte, sí, perquè per sort ja no hi ha majories absolutes i esperem que no n’hi hagi en molt temps. Una societat que ha sofert un procés de fragmentació tan agut com la nostra s’ha d’expressar forçosament a través de veus plurals.

Però, per pactar, cal distingir quin és l’adversari principal, i crec que queda clar: el PP és el partit que més fidelment ha afavorit els interessos dels més rics; ho ha fet en tota la història democràtica, i els darrers anys amb especial brutalitat. I ara que és minoritari i no troba prou suport és el moment d’un govern diferent, capaç de resoldre el cúmul de problemes generats, socials i territorials. I els partits s’han de posar d’acord, i deixar de banda els interessos propis. El que s’ha trencat a Espanya no és l’entesa entre partits sinó la cohesió social, que és molt més greu; el trencament avui més visible és el de Catalunya, gairebé sempre capdavantera en els processos de canvi, però això no és sinó el més agut dels símptomes d’un malestar profund que busca sortides en direccions múltiples. I com més temps perdem a afrontar-lo, més difícils i traumàtiques poden ser les solucions.

En aquest sentit, Pedro Sánchez sembla el més clarivident, i fa certa angúnia veure com alguns membres del PSOE pensen més a guanyar uns vots ben incerts en el futur que a poder formar govern. Si el PSOE no és capaç de bastir una alternativa ara, la seva credibilitat com a partit de govern quedarà molt disminuïda, perquè no pot aspirar a majories absolutes els propers anys. De manera que o bé és capaç d’unir els fragments de l’esquerra i dels nacionalismes perifèrics i encapçalar sense complexos la construcció de solucions, o bé camina cap a la insignificança més total. Fa massa temps que aquest partit està paralitzat pel dogal centralista i dretà dels cercles madrilenys que li va imposar el PP i que l’ha arrossegat cap a la indefinició més absoluta. ¿Es considera encara un partit de l’esquerra? Que ho demostri atrevint-se a traçar una ruta que arrossegui a tothom, enfrontant-se a aquest 1% que domina el món i que amenaça de condemnar el99% a la indigència. I que tots els partits polítics que veuen la necessitat d’aturar aquesta follia l’hi ajudin; perquè, a més, aquells que hi posin dificultats o ho facin impossible segur que perdran molts punts davant la ciutadania.

Més continguts de