Maragall ciutadà (vist per Josep Benet)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Joan Maragall, cal dir-ho ben alt, visqué intensament el seu temps i el seu país; la qual cosa equival a dir -em sembla- que no va trair-los. Maragall va servir amb la paraula, que era l’estri millor que Déu li havia atorgat. Era poeta, i va parlar al seu poble de faisó entenedora i contundent; era periodista, i va escriure allò que creia convenient de dir al país, sense afalac, plagués o no plagués; talment que Miquel dels Sants Oliver va poder dir que Maragall mai no va adular el seu poble. Tampoc Maragall no s’emparà en el silenci covard o en la falsa prudència per a esquivar el compliment del deure. Així, quan calgué acceptà el risc. Després de la publicació dels articles El sentimiento catalanista, El trágico conflicto i La patria nueva, estigué a punt d’ésser empresonat. No s’immutà davant la notícia. Josep Pijoan conta que Maragall, advertit des de la redacció del “Brusi” [Diario de Barcelona ], de la imminència de la detenció, no volgué moure’s de casa: vestit a punt, tot esperant els agents, passà la tarda tocant el piano, mentre la muller i les cunyades xiuxiuejaven debatent si hi hauria prou abrigalls a la maleta que li havien preparat. [...] En cada moment important de la vida catalana Maragall intentà de fer escoltar la seva veu; i diem que intentà perquè en alguna ocasió la veu li fou ofegada, com s’esdevingué, per exemple, amb La ciutat del perdó [article i episodi exposats en aquesta secció el 15-VII-2013]. Així, l’obra del poeta i del periodista, amb els seus escrits als diaris barcelonins La Veu de Catalunya, El Poble Català i principalment al “Brusi”, està estretament entrelligada amb la vida del poeta. [...] Després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica va afrontar coratjosament l’opinió benpensant, i “isolat enmig de la fúria repressiva”, alçà veu demanant l’indult dels condemnats a mort a conseqüència de la repressió, entre ells Francesc Ferrer i Guàrdia. Difícilment un jove d’ara que no conegui la història del 1909 podrà mesurar què va representar en aquells moments demanar l’indult de Ferrer i Guàrdia. En les paraules que Maragall pronuncià en aquella hora, hom hi troba, probablement, l’examen més coratjós i més lúcid, per bé que no sistemàtic ni total, que hagi estat escrit fins ara d’aquells fets, tot assenyalant, alhora, el camí de l’esmena, que no fou seguit ni pels d’una banda ni pels de l’altra. [...] Maragall va escriure per a l’Orfeó Català el seu himne El cant de la Senyera com pertocava, perquè ell era en aquella hora el més alt poeta de Catalunya. [...] Finalment, poques setmanes abans de morir, tot i sentir-se malalt, va escriure el missatge de l’Institut d’Estudis Catalans, adreçat a l’alcalde de Barcelona, a favor de la Biblioteca de Catalunya que l’Institut acabava de fundar. [...]
