Un demà de robots i suïcides?

Centres de recerca de tot el món treballen per acostar-nos a la immortalitat

Un dels camps d'investigació més fascinants és el relacionat amb la intel·ligència artificial i amb l'anomenat 'deep learning', és a dir, les tècniques que fan possible que un robot sigui capaç d'aprendre. Moltes universitats al món, i moltes empreses –entre d'altres els grans gegants d'internet– persegueixen el sant grial que farà que no siguem capaços de distingir una màquina d'un humà. Hi ha qui creu que això, senzillament, no passarà. Soc dels que creu el contrari.

Un dels aspectes més intrigants de tot plegat, i que alguns ja es plantegen seriosament, és com evitarà l'home que algun dia les màquines assoleixin consciència d'elles mateixes i deixin d'obeir. ¿Recorden el HAL 9000 de '2001: una odissea de l'espai'?

Imaginem, per ara, que els robots, per més intel·ligents que esdevinguin, no es revoltaran contra els humans per destruir-los o dominar-los. Imaginem una cosa en tot cas molt més plausible, com ara que els robots, que progressivament aniran sent millors, substitueixin els treballadors a un ritme més i més ràpid. Primer en les tasques més simples o 'mecàniques' –com ja succeeix– i després en operacions cada cop més sofisticades, com per exemple escriure un article com el que vostès llegeixen en aquest moment (hi ha robots que avui són capaços de redactar textos senzills).

Com evitarà l'home que algun dia les màquines assoleixin consciència d'elles mateixes i deixin d'obeir

Andrew Berg, Edward Buffie i Luis-Felipe Zanna, investigadors de l’FMI, han avisat, igual que han fet altres experts i institucions, de la possibilitat que d'aquí a no gaires anys una proporció notable de la població treballadora esdevingui sobrera.

Deixem per un moment les màquines, però no la ciència. Un altre camp d'investigació igualment atractiu té a veure amb la prolongació de la vida humana. Són molts els centres de recerca de tot el món que treballen per acostar-nos a la immortalitat.  Els multimilionaris de Silicon Valley –aquí ens els tornem a trobar– han fundat un parell de companyies –Calico i Unity Biotechnology– destinades a lluitar contra l'envelliment. Disposen de tots els diners que calgui i han fitxat equips científics d'elit.

Consistiria, de fet, a accelerar una tendència –l'increment de la longevitat– que ha fet que, per exemple a Espanya, l'esperança de vida s'hagi doblat en cent anys (a principis del segle XX l'esperança de vida en néixer era una mica més de quaranta anys). Imaginin-se, per tant, un futur no necessàriament gaire llunyà en què els homes i les dones poguessin viure tranquil·lament dos-cents o tres-cents anys.

El temps humà, l'edat, i la feina han estructurat la vida de les persones des que el món és món. Que puguem viure com qui diu tant com vulguem i que el treball passi a ser un assumpte dels robots ja no són utopies, mera fantasia. Comencen a formar part d'un futur possible. Naturalment, la transformació del temps existencial i del treball causarà un aguda dislocació en les consciències i també en la manera com avui està organitzat el món.

I aquí són moltes, infinites, les preguntes que sorgeixen.

No tothom voldrà viure indefinidament, hi haurà qui preferirà morir

Ens podem plantejar, en primer lloc, si poder viure tant com vulguem és bo. Suposem que sí. Però no tothom voldrà viure indefinidament, hi haurà qui preferirà morir. Això ens abocarà probablement a una societat del suïcidi, i a una nova cultura que inclourà, per exemple, haver d'acceptar que la nostra família, els nostres amics, etcètera, decideixin deixar de viure abans que nosaltres. Serà normal que els pares sobrevisquin als fills.

Que el treball quedi en mans de la tecnologia, dels robots, hi afegeix un altre component. Si vivim tants anys i a més no treballem, quin tipus de vida ens espera? Una vida d'avorriment? ¿Sabran els humans ocupar el seu temps, trobar activitats que donin sentit a les seves vides? O cauran en la pèrdua de valors, el vici i la depravació? I quines idees i quina sensibilitat tindrà una societat en què la immensa majoria sigui gent de cent-cinquanta o dos-cents anys?

I, per descomptat, es planteja la qüestió de la igualtat. Qui posseirà, qui seran els amos dels robots, qui en tindrà la propietat? És evident que es podria crear un abisme de desigualtat entre els que tenen i els que no tenen robots. Com se sostindrà la immensa part de la població sense feina? Qui pagarà les pensions si només una petita minoria treballa i pràcticament tota la població està composta per vells? ¿Tothom tindrà accés a les tècniques contra l'envelliment o només els rics? ¿L'administració les posarà a l'abast de tothom? ¿I com seran les relacions entre uns països amb joves que treballen i uns altres –els més benestants– de vells sense res a fer?

Més continguts de