Una autèntica tragèdia democràtica

Ni el PP ni el PSOE no s’han pres mai seriosament la missió de derogar el vot pregat

"Som davant d'una autèntica tragèdia democràtica. És intolerable que només 6 de cada 100 espanyols residents a l'exterior exercissin el seu dret de vot el 28 d'abril passat". Pedro Sánchez iniciava el debat d'investidura abans de l’estiu repetint per enèsim cop que suprimiria el vot pregat. L’escenografia la mimetitzen absolutament tots els polítics espanyols a cada viatge oficial i sempre augura campanya. Ja fa vuit anys que el PP i el PSOE, amb el suport català de CiU, van introduir a la llei electoral (Loreg) la trava electoral més gran que ha conegut mai l’estat espanyol en democràcia, que va precipitar abisme avall la participació exterior del 32% a l’actual. Tenint en compte totes les lleis que denuncien al TC, resulta sorprenent que ningú ho hagi fet amb la Loreg, quan la Constitució Espanyola blinda el dret de vot de la ciutadania des del títol I.

L’autèntica tragèdia democràtica és que s’obligui a “pregar” per poder votar. El sistema de vot pregat és una cursa d’obstacles i burocràcia en què no només cal demanar permís a una autoritat electoral per poder exercir un dret essencial, sinó que al final la partida es guanya o perd en funció del sistema de correu postal del país on es viu. Se'ns aboca a noves eleccions a Madrid i tornaran als mitjans les típiques anècdotes de qui no pot votar des de l’estranger. Tot seran cínics laments dels governants i falses promeses però cap garantia real del dret de vot.

L’autèntica tragèdia democràtica és que ni el PP ni el PSOE no s’han pres mai seriosament la missió de derogar el vot pregat. I són els únics responsables que més de dos milions d’espanyols no puguin exercir un dret democràtic amb normalitat i de l’abstenció que genera l'actual sistema. ¿Potser els resultats exteriors de les eleccions andaluses al desembre, amb victòria d'Endavant Andalusia (Podem i IU), van fer tremolar el pols dels grans partits al Congrés a l'hora de donar més veu a la ciutadania exterior a escala estatal? La famosa subcomissió del Congrés que des del 2017 havia de suprimir-lo i reformar la Loreg ha acabat també en tragèdia; es van convocar els últims comicis just quan tocava votar la derogació del vot pregat, casualment. A ningú se li escapa que els dos grans partits són de fet els grans beneficiats del model. Dos milions de vots poc influenciables poden canviar majories. Ja ho han fet en algun cas a menor escala. A qui li convé jugar-se-la, doncs? Això sí, de crides a la participació i contra l’abstenció no en faltaran.

Possiblement la comunitat catalana a l'exterior ja arriba a la ratlla del mig milió

L’autèntica tragèdia democràtica és que es jugui a repetir eleccions perquè no agraden els resultats de les urnes. Espanya no aprèn del nord enllà, hi falta cultura de l’acord i responsabilitat per a l’estabilitat i hi sobren personalismes, arrogància i l’al·lèrgia al verb 'negociar' en general. Des de principis d’any, la ciutadania exterior ja haurà fet els viacrucis de dues eleccions generals (en la repetició ens estalviarem el pas de la sol·licitud, això sí), unes europees i unes municipals en el cas dels residents temporals (ERTA). Com a cirereta del pastís, quan amb la sentència del Tribunal Suprem implosioni l’actual coalició de govern a la Generalitat, a Catalunya ens esperen noves eleccions abans de la primavera vinent. Un any rodó.

El 2019 va arrencar amb la xifra oficial de 316.599 empadronats catalans permanents a l'exterior, dels quals més de 240.000 són residents permanents amb dret de vot (CERA). Els últims deu anys la comunitat catalana a fora s’ha multiplicat per 2,2 i viu en un centenar llarg de països d’arreu. L’Estadística de Migracions publicada per l’INE indica que les noves altes són sobretot de joves i famílies amb menors d’edat. Això pel que fa a les dades oficials, les d’inscrits als consolats. La xifra és lluny de la realitat perquè més de la meitat dels registrats corresponen a residents a la UE, on amb Schengen i les comunicacions del segle XXI no cal passar per cap consolat per viure a l’estranger. Possiblement ja s’arriba a la ratlla del mig milió.

La Catalunya exterior creix, i no deixar-la votar no és només una simple anècdota de les que surten als mitjans. És una realitat en expansió, superior en proporció a l’equivalent a la UE, on 17 milions d’europeus resideixen en un altre país comunitari (un 3,9% de la població activa, segons dades de la Comissió Europea), als quals cal sumar més de dos milions de treballadors o estudiants transfronterers. La població resident a l'exterior té més formació universitària, menys taxa d'atur que els compatriotes que es queden i en el cas català també vota diferent. Potser per això a alguns els convé més allargar l’agonia de l’abstenció, a veure si s’apaga. Des de Madrid tornaran les mateixes eleccions, els mateixos discursos buits, resultats i llàgrimes de cocodril; molt soroll que no canviarà res per a la ciutadania a l’exterior.

Més continguts de