L’‘Odissea’. Traducció de Carles Riba
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsL’ Odissea evoca en mi els llunyans records de quan, encara no sortit de la infantesa, ella em donava la primera llum de poesia hel·lènica, a través de la versió espanyola -prou fidel i respectuosa- de Federico Baráibar. D’aleshores ençà -i per raons que no és hora d’escatir- el fi de Laertes i el recont de les seves aventures m’han aparegut com l’heroi màxim i el poema mestre de l’antiguitat grega. Dolia’m que l’ Odissea no hagués estat arromançada en la nostra llengua; m’explicava però, que els nostres hel·lenistes no gosessin, de fer-ho. En Riba s’hi ha arriscat, i seva és la victòria. [...] En Riba, però, no vol acontentar-se, en traduir Homer, de fer-lo parlar com ell mateix hauria parlat en la nostra època i en la nostra llengua; té l’ambició d’interpretar-lo íntegrament i donar-nos l’ Odissea que Homer hauria donat, si trenta segles enrere hagués pogut emprar la llengua catalana; és a dir, vol causar-nos l’emoció que el poema devia causar als seus contemporanis. [...] Cap llengua com el català avui en dia pot traduir més fidelment aquests caràcters de la llengua homèrica. [...] Un altre avantatge del català, i aquest no sols per traduir Homer, sinó per qualsevulla mena de traduccions, és que ell accepta tots els estils, car no en té un de fet. El francès sempre tendeix a la prosa filosòfica, bella i estructurada com una cristal·lització; l’espanyol, al doll ampul·lós d’oratòria sonora i buida. L’estil homèric, del cristall en té la transparència, però no la geomètrica delimitació; té del torrent la correntia, però no l’enterboliment ni la fressa; podríem comparar-lo a la font boscana: fresca, transparent, inestroncable. Aquest estil de contarella, millor per escoltada que per llegida -com el Gènesi de Mossén Clascar o la Crònica d’En Muntaner-, En Riba sap conservar-lo; i ço que és més notable, tant s’assimila la claredat homèrica que arriba a semblar una virtut ingènita de qui en les poesies originals empoma el ceptre del noucentisme hermètic. I encara hem d’agrair-li a en Riba que ens conservi en la seva Odissea tots aquells trets d’ironia infantina que per una falsa veneració de l’original, la majoria dels traductors no entenen, o no ens en volen donar entenent. […] Fragments de l’ Odissea, tant suggeridors a la imaginació, entraran en els llibres escolars, quan els nostres infants siguin alliberats d’aquesta immunda pastura de sang, espases i banderes. Llavors refloriran en les entranyes del nostre poble antigues llegendes mediterrànies, que avui conserva encara, estrafetes però ben reconeixedores, i el record d’Odisseu, el vell aventurer de la mar, es dreçarà en la proa de les naus catalanes. [...]
