Publicitat
Publicitat

Passar a l’acció

La presó dictada contra Jordi Turull i la resta de diputats durant la sessió d’investidura ha posat de manifest definitivament que l’Estat està disposat a tot per guanyar. Estan situats en un pla de guerra oberta contra l’independentisme i, de retruc, contra les institucions catalanes. Fent-ho, l’Estat s’exposa que hi hagi catalans no independentistes que decideixin sumar-se a les nostres files, com vam veure ahir mateix, Diumenge de Rams, al vespre. Hi ha persones que no van votar l’1-O que ahir, després de la detenció del president Puigdemont, van sortir al carrer a la primera crida. A l’Estat això li és igual. L’Estat està instal·lat en la lògica de guerra a ultrança. Literalment. Només cal llegir amb un mínim d’atenció la interlocutòria del jutge Llarena per veure que no li importa escriure, per incriminar, que l’1-O els policies espanyols van ser agredits i ferits per la gent que anava a votar. La mentida utilitzada per incriminar, el dia en què a les esglésies es llegeix l’Evangeli de la Passió de Jesús de Natzaret, és alguna cosa més que una casualitat.

Qui va obrir l’estat de guerra amb Catalunya va ser el rei Felip VI el dia 3 d’octubre. En el seu discurs va parlar de bons i de mals catalans gairebé de manera explícita. Aquell dia, el rei, com ja s’ha escrit, deixava de ser el rei de la major part dels catalans. Algú va pensar que havia comès un error. No és cert. El rei sabia què s’hi jugava, i hi va jugar. Si la sentència del Constitucional del 2010 deixava la majoria dels catalans fora de la Constitució, el discurs reial ens deixava definitivament fora de l’Estat. Si la veda havia estat oberta de facto a cops de porra, el rei, que vol dir l’Estat, assumia aquella violència com a pròpia, i ordenava l’inici de les hostilitats. La detenció del president Puigdemont a Alemanya culmina aquella declaració: els serveis secrets espanyols han aconseguit un èxit; similar, per cert, al de la Gestapo l’any 1940. Cal dir que l’èxit actual l’han aconseguit segurament perquè, malgrat les mesures que el president hagi pres, els consells i el sentit comú, alguna cosa ha fallat. El cas és que tenim el president retingut a Alemanya, i els carrers catalans plens de gent indignada, enrabiada i perplexa per la situació generada. A Madrid, aplaudiments.

I ara, què hem de fer? Que si constituir govern immediatament, que si investir Puigdemont president en sessió extraordinària, que si vaga general... El primer que cal és que unes quantes persones, sobretot les que avui ostenten la representació institucional del país, i les que encapçalen les grans entitats cíviques, liderin, parlin, siguin la nostra veu, i assumeixin de manera pràctica, i no només discursiva, que el que tenim damunt de la taula és un conflicte obert contra Catalunya, amb tot el que això implica, seguretat inclosa. Cal acabar amb el tacticisme. Tenim un conflicte contra tot allò que ha estat fonamental per al redreçament nacional del nostre poble després de la Guerra Civil: democràcia, institucions nacionals, llengua, cultura, economia, xarxa de suport cívic i social; mitjans de comunicació públics i privats, policia, xarxes socials, entitats, col·lectius. Què hem de fer, doncs? Cal assumir el conflicte, i actuar en funció del que ens faci més forts i resilients, i del que pugui afeblir i derrotar els nostres adversaris. Com?

1. En el camp institucional: la unitat d’acció de les forces independentistes, amb la suma, si és possible, de representants d’altres organitzacions. La divisió dels catalans facilita molt la feina dels nostres adversaris. Cal decidir pensant en allò que els perjudiqui, i que ens permeti avançar cap als objectius nacionals, sense haver de recular.

2. En el camp cívic: el carrer és fonamental. Tenim el país mobilitzat. Cal adreçar la mobilització cap a objectius concrets, cap als punts neuràlgics que posin de manifest als nostres adversaris que ho tenen molt més difícil del que ara mateix pensen. Cal determinar quins punts fem nostres de manera permanent. És el temps de la cultura, de nous símbols, de nous himnes.

3. En el camp internacional: decidir com guanyar a les taules que toca. Hem de fer arribar la veu del poble català a les institucions europees i internacionals de manera massiva, esdevenir un veritable problema. La detenció del president, paradoxalment, hi pot ajudar.

És el moment de passar a l’acció. A les institucions i al carrer. L’objectiu? Guanyar i guanyar. Per molt malament que estiguem, el conflicte està més obert que mai. Som molts, molts. Que no ho esguerrin ni les misèries personals ni la miopia organitzativa. Necessitem una veu unificada i forta. Intel·ligència i experiència. Llum als ulls, per segar arran.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT