Presos polítics, presos per convicció i presos de consciència

L’anàlisi teòrica de la definició de pres polític resulta relativament fàcil d’explicar, tot i que a la pràctica és molt més difícil d’interpretar.

Segons una important resolució de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa del 2012, són cinc les característiques que defineixen un pres polític, i n’hi ha prou que se’n doni una perquè aquesta apreciació sigui considerada.

Bàsicament, i d’una manera resumida, podríem dir que es considera que una persona és un pres polític en els casos següents: 1) Quan en la detenció s’ha violat alguna de les garanties fonamentals dels drets humans, i en particular quan aquestes afecten la llibertat de pensament, consciència, religió, expressió o informació i reunió o associació. 2) Quan la detenció s’ha fet per raons polítiques i no es correspon amb un delicte tipificat com a tal. 3) Si per motius polítics es dona una desproporció important en la durada de la detenció. 4) Si per motius polítics el subjecte és detingut de manera discriminatòria en comparació amb altres persones. 5) Quan el procediment ha estat clarament injust i es pot relacionar amb motius polítics de les autoritats.

No resulta fàcil, doncs, en l’aplicació de la resolució, determinar en cada cas concret quan es donen aquestes circumstàncies. El que és evident és que a qualsevol estat se li fa difícil d’acceptar que al seu territori pugui haver-hi presos polítics, per la qual cosa nega sistemàticament aquesta realitat. Tampoc no és cap novetat que la tradició democràtica de certs països, en comparació amb d’altres, marca clarament un camí en el respecte de les llibertats i els drets fonamentals. Així que, en aquest sentit, quan el dret penal, i molt particularment la presó, és utilitzat per combatre la dissidència política no violenta, es produeix una pèrdua de legitimitat democràtica.

Resolució a banda, convé diferenciar entre un pres polític, un pres per convicció i un pres de consciència.

Un pres polític pot haver actuat amb violència o sense; d’aquí que sovint els governs hagin al·legat que si es dona aquesta primera condició es tracta més aviat d’un membre d’un grup terrorista, subversiu o rebel. En qualsevol cas, tal com recorda sempre Amnistia Internacional, un pres polític té dret a exigir un judici just i amb totes les garanties.

Ara bé, no en tots els casos -ni tan sols de forma majoritària- els presos polítics han actuat amb violència, cosa que comporta situacions molt més injustes i una aplicació de les lleis molt més dura. De la mateixa manera, la frontera entre la denominada desobediència civil i la legítima pressió ciutadana per exigir uns canvis democràtics necessaris ni és nítida ni ha estat igual al llarg de la història. Només cal recordar el moviment feminista o el dels drets civils de la població negra.

De vegades també es fa servir el terme pres per convicció quan es fa referència tant a motius polítics com a motius religiosos o fins i tot ètics. Aquest tipus de delinqüència bàsicament qüestiona la legitimitat de l’ordenament jurídic i especialment de les normes penals. L’actuació està motivada per un fonament ideològic que inclou una gran diversitat de casos: des dels més greus, com el terrorisme, fins als de rerefons religiós, com el matrimoni forçós o l’ablació del clítoris, passant pels polítics, com per exemple la insubmissió, o els socials, com l’ocupació de béns immobles.

Finalment, els denominats presos de consciència són aquelles persones privades de llibertat per la seva procedència ètnica, tendència sexual, creença religiosa, origen nacional o social o altres circumstàncies en què es dona una defensa de la no-violència tant ideològicament com en la pràctica. No és estrany, doncs, que molts presos polítics també siguin considerats presos de consciència per la seva defensa de la no-violència.

Ajustar aquestes definicions a la realitat concreta sens dubte no és una tasca fàcil. i molt em temo que resulta un mal exercici estiuenc. El cert, però, és que mentre escric aquestes ratlles penso fins a quin punt, a l’hora de definir la situació que estem vivint, hi influeixen les nostres creences, els nostres valors i conviccions, més enllà de l’estricta regulació jurídica.

En aquest sentit, cal començar reconeixent una sèrie de coses: d’una banda, que una bona part de la població catalana interpreta que Sànchez, Cuixart, Bassas, Forcadell, Romeva, Junqueras, Turull, Rull i Forn són presos polítics, mentre que una altra els considera polítics presos; un tercer sector, més silenciós, intenta obviar una definició perquè creu que cal introduir-hi més matisos. Independentment d’aquestes posicions, un ampli component de la ciutadania està en desacord amb la greu acusació de rebel·lió i sedició, i considera que ha quedat demostrat que els líders socials i polítics no van actuar amb violència. Però on s’assoleix gairebé un 80% del consens és en considerar totalment desproporcionada i injusta la durada de la presó preventiva. En aquest sentit, sembla més intel·ligent i, per tant, més eficaç treballar en el que ens uneix que no pas en el que ens separa.

Més continguts de