Primavera de meravelles
Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsEl dijous, dia quart de la proclamació del Govern Català, s’han esvaït totes les sospites de divergències entre Barcelona i Madrid. He de confessar que m’he llançat al carrer tan content com el dimarts, dia de la proclamació de la República, més content que el dimecres, jornada de festa nacional. Govern Català! República Federal! (Serà veritat?) Primavera! [...] Després de vuit anys de jaure sepultades a les calaixeres han ressuscitat les banderes catalanes i onegen triomfants. Si no us commoveu és que sou tan eixuts de cor com qualsevol home de la Lliga. Tanmateix ha d’ésser ben trist tenir ulls i no veure-hi, assistir al màxim triomf a què podia aspirar Catalunya i no adonar-se’n, regatejar una victòria pròpia quan la bandera catalana domina la ciutat! Es necessita tenir l’esperit ben atrofiat per sentir-se més legalista que la guàrdia civil. Hi ha molts catalanistes de dreta que han inscrit un full molt negre a la seva història. Han pecat contra la pàtria per no creure en el fet de la resurrecció evident de Catalunya. Potser algun d’aquests prohoms s’ha jugat un bust al paro. Però no hi fa res: sobre aquests hipotètics monumentets caiguts s’alça la figura imponent de Macià. A la porta del palau de la Generalitat -ja ahir ho pensava- hauria d’haver-hi dues estàtues: Pau Claris i Macià, els dos presidents. [...] El triomf és esclatant. Ressorgiment de la Generalitat de Catalunya, República Federal espanyola (serà de veritat?) i el rei que ja fa de senyor particular! Primavera de meravelles! Tot passejant, contemplant el port i la gran bandera catalana de la torre de Jaume I, anava pensant que s’havia obrat un gran prodigi dintre meu. Havia nascut en mi un home nou. L’home vell, que havia rebut una educació familiar separatista i que la transmetia als seus fills, començava de sentir-se perplex. L’home que espiritualment se sentia separat, que ni llegia diaris de Madrid per principis i té una idea molt vaga de la literatura moderna espanyola, l’home sense pàtria s’entendria -fenomen inesperat!- veient la tropa de la República naixent, amb possibilitats de federal. [...]
