CRÍTICATV

Puigdemont i els calamars

Últim Quatre gats de la temporada amb una entrevista a Carles Puigdemont a la Casa de la República de Waterloo. Ricard Ustrell i el seu equip, però, van saber fer un programa que anava més enllà de la conversa amb el 130è president de la Generalitat per mirar d’explicar altres circumstàncies als espectadors: el valor de l’exili per raons polítiques amb Sergi Pàmies, la dimensió judicial del cas amb l’advocat Gonzalo Boye, el contrapès ideològic d’Enric Millo i l’enfocament periodístic i personal de l’anomenada equidistància amb Àngels Barceló i Ana Pardo de Vera. Un programa complet que més enllà d’intentar conèixer els detalls polítics que van envoltar l’1 d’Octubre, la pseudoproclamació de la República, la imposició del 155 i la decisió de l’exili pretenia convidar a una certa reflexió més global, fins i tot una mica filosòfica, sobre el cost personal de les conviccions polítiques.

Tant la realització i la il·luminació com el muntatge sonor emanaven una mena d’esperit zen molt agradable. Fins i tot la delirant alternança de copilots entre Boye i Millo mentre Ustrell conduïa fluïa amb gràcia. Ustrell, a més, té la virtut de mantenir un to discret, poc invasiu, que el converteix en un bon entrevistador. El nivell de meticulositat professional que hi ha en el programa es demostra també en la quantitat de localitzacions i contextos per a cada convidat.

De la conversa amb Puigdemont es desprèn, sobretot, que el president se sent, fins i tot, excessivament còmode amb Ustrell. I això pot ser tant un avantatge (no està a la defensiva i, per tant, parla amb certa confiança) com un inconvenient (tira pilotes fora amb massa tranquil·litat).

Visitar l’exposició dels gravats de Goya perquè Barceló i Pardo de Vera valoressin la demonització de Puigdemont en molts mitjans espanyols potser resultava un pèl exagerat i, a més, en la comparació simbòlica es restava rigor a l’anàlisi. Hauria estat més eficaç una selecció de fragments televisius.

La conversa amb l’escriptor Sergi Pàmies sorprenia perquè era un inici insòlit en el que havia de ser un espai centrat en la figura de Puigdemont. I servia per donar a l’entrevista un relat circular, tan circular com un calamar a la romana. En els primers cinquanta segons de programa, mentre vèiem el paisatge marítim des de l’interior d’un tren, sentíem la veu de Pàmies explicant com va descobrir l’existència dels calamars llegint les pissarres dels xiringuitos que anunciaven el menú. I que aquella era la imatge que associava al seu retorn de l’exili. D’aquí el final amb Ustrell i Pàmies menjant calamars al Set Portes, una escena per la qual el presentador lamentava certs malentesos l’endemà a Twitter. La idea no sorprèn en un programa que des de la primera edició ha jugat de manera permanent amb les al·legories i els missatges subtils. En un país que està abusant de simbolismes per anar tirant, no ens vindrà ara d’un platet de calamars com a picada d’ullet per reivindicar el dret a gaudir de la llibertat individual i la possibilitat de tornar casa.

Més continguts de