Publicitat
Publicitat

Què en fem, del 9-N?

EL DILEMA. Com és ben sabut, la dissolució del Parlament és una competència exclusiva del president Mas. Per tant, només ell sap si s’avançaran els comicis previstos per al 2016. Mas ha dit que només anirem a votar si les eleccions tenen caràcter plebiscitari, la qual cosa sembla ben poc probable, perquè ni ERC ni la CUP no volen integrar-se en una eventual llista unitària. Per tant, si no hi ha un acord alternatiu, CiU es podria arriscar a exhaurir la legislatura, fins i tot quedant-se en minoria al Parlament. És una opció legítima, encara que les dificultats per a la governabilitat, sense un soci estable i amb una situació financera pròxima a la fallida, semblen molt difícils d’entomar. Però es planteja una qüestió que encara hauria de condicionar més la decisió presidencial; una qüestió que no és precisament menor: què en fem, del 9-N?

EL DESAFIAMENT. L’endemà del 9 de novembre tots plegats -jo també- vam reconèixer que el procés participatiu va ser, per damunt de tot, un èxit personal del president. És veritat que les giragonses prèvies van minar la confiança entre els partits del bloc pro consulta, i ara ho estem pagant; però al cap i a la fi, donades les limitacions, el 9-N va ser un triomf sense pal·liatius; tant és així que Mas torna a situar-se per davant en les enquestes d’intenció de vot. Però un èxit com aquest també comporta una responsabilitat. No estem parlant de qualsevol cosa: en un insòlit desafiament col·lectiu a la legalitat espanyola, el govern català va portar a les urnes 2.350.000 catalans, dels quals el 80% va expressar el seu desig que Catalunya esdevingui un estat independent. ¿No se’n deriva cap mandat, de tot plegat? ¿Ni tan sols una reflexió? Tot i no ser tècnicament una consulta, tot i no ser vinculant, tot i l’abstenció, el procés participatiu va ser un acte de mobilització sense precedents, i el primer que ho va posar en relleu va ser precisament Artur Mas. Si ara el president decideix que tot continua igual, podrem preguntar-nos, amb tota la raó: ¿de què carai va servir el 9-N?, ¿quin sentit haurà tingut aquesta legislatura?

OPCIONS. Es pot adduir que les xifres del 9-N (impressionants tractant-se d’una votació il·legal) no permeten aventurar el resultat d’un referèndum de debò. Però resulta, paradoxalment, que no tindrem aquest referèndum mentre no tinguem sobirania. I resulta també que el PP -els que ens prohibeixen votar, els que intenten dur el president als tribunals- no representa gaire més que un 10% del cens català. La democràcia té molt clar quin és el seu bàndol: el de les urnes, i no el dels fiscals.

El 9-N va ser una jornada de gran rellevància, tal com ho va reflectir l’opinió pública mundial, i per tant ha de tenir conseqüències polítiques. Estic segur que el president Mas, que n’és l’inspirador, també ho pensa. Així doncs, el president té dues sortides: o convoca eleccions de manera immediata -que és l’opció més lògica i clarificadora- o bé presenta davant del Parlament un pla per executar el resultat del 9-N i dotar Catalunya de les estructures pròpies d’un estat independent. Si no fa cap d’aquestes dues coses, Mas estarà ignorant l’opinió dels ciutadans que ell mateix va conduir cap a les urnes. I sincerament penso que ni ell, ni el procés, ni el país no s’ho poden permetre.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT