“Que tot està per fer i tot és possible”

Girona“Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible”, citava Àlex Granell aquesta setmana, fent referència al poema Ara mateix del poeta Miquel Martí i Pol.

Sota les mirades de petits i grans, amb la brillantor d’ulls de qui sap que viurà un dia irrepetible, Montilivi s’ha vestit de gala amb un rècord d’assistència de 14.021 fidels, disposats a fer real una d’aquelles vivències que no fa gaire només era un somni: veure competir el Girona entre gegants. Que hagin aconseguit que el Barça els visiti per segona vegada consecutiva és un èxit descomunal superior a qualsevol resultat. És la història del petit que li planta cara al gran. Se’m regira l’estómac cada vegada que recordo aquells que desitjaven anar a Miami perquè hauria estat imperdonable.

El Girona ja fa dies que té el seu nom inscrit a la constel·lació de l’elit i està acumulant una experiència que li servirà per a tota la vida. El Barça i Valverde ho saben, escarmentats pel 2-2 del Camp Nou a la primera volta, i per això no s’han reservat res. Tampoc ho va fer el Madrid als quarts de la Copa, on els gironins han arribat després d’eliminar l’Atlètic. Estem parlant dels tres gegants del futbol espanyol, i els d’Eusebio han fet sentir a tota una ciutat que els poden derrotar. Si tothom que s’estima el Girona se’l sent seu com si fos el club més gran del planeta, és perquè fa tot el que fa sent petit. Mai ha pogut guanyar al Barça però pot presumir d’haver plantat cara amb dignitat. Algun dia ho farà, és qüestió de temps. Perquè “tot està per fer i tot és possible”.