Que no ens trenquin la cara

L’endemà de l’exemplar demostració de força cívica i democràtica del sobiranisme, aquest cop a Madrid, no voldria posar-me tremendista. Però crec que val la pena aprofitar el bany de realitat que està suposant el judici al Procés. Dijous la cruesa de Trapero va ser reveladora. Com ha dit Miquel Sellarès, “el mite de Trapero ens porta a la realitat”. També ho escriu avui Josep Ramoneda. Les paraules de Trapero ens haurien de servir per deixar de parlar d’herois i traïdors i fer-ho, en canvi, de servidors públics responsables: la responsabilitat no sempre cau simpàtica perquè comporta dir i fer coses que no agraden a tothom. La responsabilitat no és èpica, a curt termini a vegades cou. Sempre és, tanmateix, una llavor de futur.

Entendre coses com aquestes no vol dir instal·lar-nos en el derrotisme, sinó assumir la complexitat. Fa uns dies, amb la seva ironia implacable, Ferran Sáez retratava l’independentisme màgic que encara creu que alguna audàcia ens portarà al paradís. Com més aviat desterrem aquesta fantasia aparentment de valents, però en realitat paralitzadora, millor. La il·lusió, la determinació, no es poden basar en creences espúries. No hi haurà dreceres. Hi ha revenja judicial i política, i n’hi pot haver més en funció del que fem. ¿És de covards, dir això? ¿O és de responsables?

La meva responsabilitat ara mateix em porta a advertir que el perill ara no és tornar a la preautonomia, o a un pseudofranquisme democràtic, sinó encara més enrere. Més? Sí, més. Un nou xoc heroic, carregat de dignitat però sense possibilitats reals d’èxit, ens podria situar al segle XVIII, és a dir, a la pèrdua de les institucions pròpies per un temps llarg. La reiteració seria el pretext a què s’agafaria l’Estat per anar més enllà, amb 155 o amb una altra cosa. Igual com la derrota dels catalans del 1714 històricament s’ha presentat com una victòria de la modernitat centralista i il·lustrada dels Borbons, avui es presentaria com la necessària imposició de la monarquia constitucional, una democràcia que, mal que ens pesi als qui en veiem les misèries de prop, vista a vol d’ocell des de la geopolítica global compta amb tots els avals internacionals.

El desequilibri de forces, doncs, fa imprescindible un canvi d’estratègia. Com fa més por el sobiranisme? Anant de cara, no. Ens trencaran de nou la cara impunement. L’Estat té més cara. Vull dir que té més força i no li tremola el pols a l’hora d’aplicar-la. En el xoc és imbatible. Només se’l pot vèncer amb les seves armes, les seves lleis, les seves eleccions. També amb el nostre govern, exercint-lo, no posant-lo en perill. El que fa més por a l’espanyolisme rampant és una escola catalana d’èxit, una sanitat eficaç, una televisió pública de qualitat i uns Mossos moderns que per comparació deixin en entredit una Guàrdia Civil i una Policia Nacional encara amarades de franquisme ideològic.

I també fa por, esclar, la gran majoria social catalana a favor d’una solució pactada, dialogada. A favor de la política. A favor d’un referèndum, tal com ahir es va expressar a Madrid. Un tresor del qual cal tenir cura, perquè l’han volgut i el voldran trencar, fracturar. És una majoria social que es pot i s’ha ampliar. Des de Catalunya es fa evident -perquè l’estem patint- una realitat que molts espanyols prefereixen ignorar: la regressió de drets i llibertats. Combatre aquesta regressió té tot el sentit i dona transversalitat al sobiranisme.

Tot això no suposa renunciar a cap principi ni a cap final. A cap. Suposa, això sí, assumir que queda camí per recórrer. I que cal sumar moltes més voluntats en el si de la societat catalana si volem forçar que a l’altra banda de la taula hi hagi algú disposat a parlar.

Més continguts de