Raimon. Una presència difícil
Per què ningú, o gairebé ningú, no en parla? ¿O per què en parlen d'esquitllentes i de pressa, com si ho fessin a repèl? Vull dir d'en Raimon. I em refereixo, naturalment, als papers impresos de caràcter periòdic que poden representar alguna cosa en el país. El fet és ben perceptible. D'un temps ençà -jo no sabria precisar d'ençà quan-, s'ha produït una mena de reticència creixent, potser de buit premeditat, o de por. És clar que la gent que escriu i que publica no som sinó quatre gats, sense importància, i també és cert que un públic extens i indiscriminat es manté fidel als recitals del cantant i als seus discos.
Però la premsa, i d'altres tornaveus similars, hi influeixen amb una eficàcia considerable. No em pertoca a mi denunciar-ho, ho reconec. Sempre se'm podrà retraure la meva condició de raimonista incondicional, per velles raons d'amistat, pel paisanatge explícit i per més factors d'afinitat moral, ideològics i tot, que són coneguts o presumibles. [...]
L'obra de Raimon, tan "discutible" com es vulgui -tan discutible com la de tothom-, té una consistència estètica i un abast social extraordinaris, que no necessiten ser encarits. Justament per això, per aquesta circumstància evident, resulta més curiós el fenomen que subratllo. I el problema, així, esdevé més àcid. Per què, doncs...? [...]
En els últims mesos, Raimon ha circulat per Amèrica amb un itinerari d'actuacions públiques notable; una edició bilingüe, català-italià, en llibre, de les seves cançons, ha aparegut a Itàlia; una casa discogràfica de Nova York especialitzada en el gènere acaba de publicar-li un elapé - Catalonian protest songs - antològic, presentat per Pete Seeger. Tot això, en realitat, a penes ha tingut ací cap repercussió. [...] Em fa la impressió que Raimon resulta "incòmode", massa incòmode, pel seu "puritanisme". S'ha negat a determinades claudicacions: emmerdats com tots estem en el merder quotidià, ens molesta que hi hagi algú que no hi participi tant com nosaltres. [...]
Joan Fuster 1971
