Reflexions d’un patriota sense Pàtria
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[…]
En les aigües de la nostra rada hi havia fondejada una esquadra francesa, i llanxes planes d’estrangers travessaven d’una banda a l’altra el port del Pireu. Perquè jo sóc fill de Grècia i habitava llavors en la ciutat d’Atenes. Mes, suplico al lector que no faci cas d’això i segueixi llegint que, encara que de diferent pàtria, alguna cosa relacionada amb Catalunya trobarà entre les meves reflexions. Continuava, doncs, el meu passeig, sol amb les meves cabòries, quan, al trobar-me amb una família francesa, amiga meva, que anaven, com ells deien, a saludar le drapeau, m’obligà a embarcar-me amb ells per a conèixer aquelles mostres de l’enginy modern. I veus aquí que jo, que desenganyat desesperava de la Pàtria en el meu país i que sobre la mateixa terra sagrada dels meu avis, escèptic, dubtava en la resurrecció del nostre esperit nacional, em trobo de cop i volta ficat en una atmosfera de patriotisme. Mentre jo, distret, contemplava les infinites harmonies de la claror del crepuscle reflectides en la superfície del mar, els meus companys apareixien como posseïts d’una febre d’admiració i amb tremolor histèric donaven grans crits entusiastes. Tant bullici em va despertar i, al donar-me compte que tenia al meu davant una manifestació patriòtica, no vaig poder menys de pensar en la Pàtria meva que apareixia allà al fons desnaturalitzada i morta després de tants anys d’esclavitud. Perquè cal fer observar que llavors la Grècia estava encara sota el jou de Turquia i el que abans era el país de l’art i la ciència, avui vivia tan sols per la rampinya. Per això, quan els altres cridaven “Vive la France! ”, jo no vaig poder menys de cridar: A baix Turquia! Prou de dominació! Una mirada trista dels que amb mi venien em féu comprendre la situació violenta en què em trobava. Quan tots beneïen, jo havia aixecat el braç per maleir; i, enmig d’aquella alegria patriòtica de prosperitat, jo havia, amb les meves paraules, recordat una desgràcia. Sense poder-me contenir, una forta enveja m’envaïa i aquells monstres de ferro, que uns moments abans em semblaven cavalls de la mort i la destrucció, [...] llavors els veia com a símbols de vida, monstres de grandesa i penyora d’abundància. Ah, la meva pobra Pàtria no tenia res d’això! I, amb els ulls humitejats, vaig girar-me de cara a terra. [...] De nosaltres es digué antigament que érem lo poble més lliure de la terra. En canvi, nosaltres podem dir que hem vist el poble més esclau de la terra. Perquè almenys la desgraciada Polònia es dóna compte de la seva esclavitud i protesta enèrgicament del captiveri. Però nosaltres som vassalls de cos i d’ànima. Nosaltres podem dir a les generacions futures que vàrem habitar un país que, després de lligat amb cadenes, fou emmordassat i privat de la llengua perquè no pogués fer sentir la seva veu; i que, després d’esborrar-li el nom que li havien deixat els seus pares, les fuetades del dominador li han canviat la fesomia. [...]
