ABANSD’ARA

Salvador Seguí, ‘el Noi del Sucre’ (1936)

De l’article d’Agustí Cabruja (Salt, 1909 - Mèxic, 1983) a L’Autonomista (10-III-1936). La represa de la llibertat d’expressió, garantida per la Segona República, recuperava la memòria, reprimida per la dictadura militar, de l’assassinat de Salvador Seguí (Tornabous, 1886 - Barcelona, 1923). El setmanari La Campana de Gràcia li va dedicar la portada tal dia com avui del 1923.

Sempre ens ha plagut de dedicar uns mots de recordança i admiració a la memòria de tots aquells homes que han sabut lluitar i ensems sacrificar-se per la causa noble de l’emancipació, de la llibertat i de la justícia. […] És per això que avui hem agafat la ploma i ens posem a escriure unes ratlles evocant la mort i també la vida d’un d’aquests homes exemplars, que sense regatejar esforços ni sacrificis, han sabut donar generosament la seva sang i la seva vida per 1’ideal. És a dir, d’un home que, com Layret i tants d’altres, caigué crivellat de bales per aquelles mans sanguinàries i traïdores -traïdores perquè no mataren mai cara a cara, sinó per l’esquena i encara emparats en la foscor- que feien moure uns generals, els quals no saberen guanyar una guerra, però sí assassinar a dignes obrers i polítics pels carrers de Barcelona. [...] Salvador Seguí, guia i conductor de multituds, amb les seves paraules i amb les seves obres, plenes d’intel·ligència, de seny i de bondat, anava desvetllant, dia rere dia, el cervell abaltit del poble treballador, talment un bon mestre d’escola amb els seus alumnes. La seva preocupació cabdal era poder inculcar d’una manera clara i ferma als seus germans obrers -que un obrer, com tots els altres era Seguí- la necessitat viva i imperiosa que tenia el proletariat de sindicar-se, d’unificar-se, d’instruir-se, de capacitar-se, d’emancipar-se. [...] La reacció sempre elimina a qui li fa nosa, o a qui creu un perill per al seu predomini i per al seu benestar; però mai les seves forces i els seus egoismes podran fer desaparèixer la marxa evolutiva dels homes i dels pobles. Em podràs lligar de mans i de peus, tapar-me la boca i els ulls si vols, matar-me també, si et sembla; però el meu ideal no te’l faràs teu, no el faràs fondre mai; perquè el meu ideal és l’ideal del poble, i contra un poble no hi ha or ni canons que hi valguin. Així deuria pensar o parlar segurament el Noi del Sucre cada vegada que entrava pres i lligat a la presó, perquè cal reconèixer que ell no desconeixia pas la passió i l’odi que sentia la reacció contra la seva persona. Però Salvador Seguí va morir. Va arribar-li aquell dia fatal que ell tant es temia; varen assassinar-lo. Sabien el que valia; per això varen fer-ho. Els obrers catalans, però, no l’han oblidat, ni l’oblidaran tampoc; ans el contrari. L’ideal que sentia Seguí, al què ell donava llum i vida, els obrers el porten encara al front i amb ell van segurs vers la fita de la victòria. Varen matar l’home, però no l’ideal. No han oblidat els obrers del nostre poble Salvador Seguí, i no l’han oblidat perquè encara avui commemoren amb sentiment i veneració sincera el XIIIè aniversari de la seva tràgica mort, portant corones de flors a la seva tomba els uns, i dedicant-li uns minuts de silenci en la intimitat de la llar els altres.