Visca el sistema

A quina hora és l'homenatge?

A mi tampoc m'agrada que se celebrin homenatges a etarres, perquè no veig res a homenatjar en la història de violència –de tots els tipus– i misèria –ídem– que va ser la història d'ETA. D'altra banda, això em recorda que encara estan pendents les explicacions i les disculpes oficials per les atrocitats comeses per l'estat espanyol durant la llarga guerra bruta contra ETA, començant pel terrorisme d'estat dels GAL i continuant pels episodis de tortures. O pels assetjaments judicials que sovint han culminat amb condemnes duríssimes contra ciutadans innocents acusats de terrorisme, com succeeix ara mateix amb els vuit joves d'Altsasu.

Dit això, el que de debò fa gràcia són els esquinçaments de vestidures, els crits al cel i els escarafalls histriònics de partits com el PP o Ciutadans davant d'aquests homenatges a etarres excarcerats (perquè han complert la seva condemna). Casado i Rivera despatxen els seus tuits farcits de paraules com 'intolerable', 'indecència' o 'vergonya' (un camp semàntic, per cert, que ja han exhaurit, perquè n'usen i abusen per desqualificar tot allò que no els agrada, ni que es tracti d'una entitat tan exemplar com Plataforma per la Llengua). Prometen que, quan ells manin –aviat, si és per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias– no permetran (no toleraran, perdó) que aquestes coses passin, etc.

Bé. Som en un país –una nació, perdó altra vegada–, Espanya, en què qualsevol dia un ramat de feixistes es pot posar a estirar el braç davant del Valle de los Caídos o allà on els doni la gana sense que els passi absolutament res. ¿I com els ha de passar res, si parlem del mateix país en què el govern no pot ni permetre's una maniobra de maquillatge d'esquerres (exhumar les restes del dictador del mausoleu que li paguem entre tots, o discutir a la família de Franco la propietat del Pazo de Meirás, un dels moltíssims espolis comesos pel 'caudillo' depredador) perquè li costa un desgast enorme i a més no se'n surt? El mateix país, també, en què el govern anterior tenia fins a quatre ministres que cantaven, amb el pit ben inflat, 'El novio de la muerte' durant les processons de Setmana Santa. El mateix país en què un torturador com Billy el Niño és homenatjat no tan sols a peu de carrer, sinó amb una medalla ben patriòtica concedida per l'Estat. El mateix país que té una monarquia imposada pel dictador, i en què destacats simpatitzants de la dictadura ocupen càrrecs d'alta responsabilitat dins la política, les finances, la policia, la justícia, l'exèrcit i els mitjans de comunicació.

No sentirem mai el PP ni Ciutadans fent plors i esgarips davant de tots aquests escàndols, entre altres motius perquè parlem dels seus dirigents, dels seus finançadors o dels seus votants, que ara també s'han de disputar amb Vox. Quina és, en tot cas, la diferència entre els homenatges als etarres i els homenatges als feixistes? Una de ben òbvia: n'hi va haver uns que van guanyar la guerra, i estan encantats de recordar-ho, i de fer-ho recordar, cada vegada que en tenen ocasió.

Més continguts de