Sempre, la cosmètica

Per primer cop en la història de l'Espanya postfranquista, el Tribunal Constitucional ha suspès un acord d'un Parlament autonòmic. Abans, aquest tribunal ja es va eixugar la part posterior amb l'Estatut i els súbdits ens ho vam empassar. Per tant, queda ben clar. Al Parlament hi van uns polítics que de vegades voten lleis o resolucions. Si no incomoden l'amo, tiren endavant. Si l'incomoden, el Tribunal Constitucional les tomba. El Tribunal Constitucional treballa en exclusiva per a Catalunya.

La llibertat del Parlament, com s'acaba de demostrar, no és diferent de la dels súbdits espanyols que l'any 1947 van trobar-se que el dictador havia convocat un referèndum. (La cosmètica és molt important.) Aleshores votar que no volia dir que ja t'estava bé la dictadura que hi havia. Votar que sí volia dir que acceptaves les novetats que havia decidit Franco per deixar-ho tot ben lligat el dia de la seva mort. Avui a Catalunya (i ho dic amb tota la sang repartida entre les temples i els mugrons) el Parlament sembla que tingui llibertat fins que l'exerceix. Com quan els pares et pregunten què vols per sopar, amb l'esperança que estiguis tan ensinistrat que contestis "col bullida i lluç". Nosaltres hem contestat que volem pizza i ara ja sabem que la pregunta era retòrica. La col bullida i el lluç ens esperaven al plat abans que ens preguntessin. El referèndum de l'any 47 era paper mullat. L'acord del Parlament de Catalunya l'any 2013 és iPad mullat.

M'agradaria que els parlamentaris contraris a la independència però favorables a la legitimitat del Parlament, com Alícia Sánchez-Camacho o Albert Rivera, es pronunciessin. Si això ja els està bé, no els necessitem. Vol dir que el Parlament, en realitat, és la Delegació del govern. I aleshores ens els podem estalviar a ells i al Tribunal Constitucional. En tenim prou amb la Llanos de Luna.