Sobirania per fer un referèndum
VICTÒRIA. Només un daltabaix impensable pot impedir que Junts pel Sí sigui la llista més votada a les eleccions del 27-S. Si fem cas de les enquestes, la llista de Raül Romeva triplicarà els escons de la segona força, i juntament amb la CUP gaudirà d’una clara majoria absoluta al nou Parlament. Un resultat com aquest equival a una victòria incontestable de l’independentisme, i Junts pel Sí no només hauria de formar govern, sinó que tindria el dret i el deure d’intentar complir el seu programa electoral. Ara bé, a causa del to plebiscitari que els mateixos sobiranistes han atorgat a la campanya, el més probable és que el percentatge de vots condicioni el tempo i la intensitat del procés; si no té més d’un 50% de sufragis al darrere, el nou govern independentista ho haurà d’administrar amb especial prudència, i a més tindrà un deure pendent: convocar un referèndum que validi el procés d’independència, de seguida que això sigui possible.
PARADOXA. Encara que les eleccions al Parlament es considerin plebiscitàries, i encara que el resultat sigui totalment clar, sempre seran un plebiscit imperfecte (amb set opcions diferents, algunes de les quals reclamen el dret a no dissoldre’s en cap dels dos blocs). Però tots els que —amb impecable argumentació— reclamen que el 27-S es comptin els vots i no els escons s’enfronten a una paradoxa ben curiosa: com que el govern espanyol no està disposat a permetre una consulta vinculant a Catalunya, l’única manera de fer-la és a partir d’una nova legalitat derivada del procés sobiranista. Per dir-ho ras i curt: sense sobirania no hi haurà referèndum. Hauria de ser a l’inrevés, com a Escòcia; però ja sabem que Spain is different.
CONSTITUCIONS. Tot just divendres va començar la campanya electoral, i ha començat amb l’independentisme pel carril central, omplint la Meridiana, marcant la pauta i l’agenda, malgrat els esforços de la premsa de Madrid i del ministeri de l’Interior. En les pròximes dues setmanes sabrem si Junts pel Sí acumula prou capital polític per tirar endavant el seu full de ruta, amb més o menys matisos, amb més o menys pressa. De seguida arribaran unes eleccions generals, que ens diran si el nou govern espanyol té prou esma, i prou força, per oposar-se al diàleg. O per oposar-se, per via executiva, a les mesures d’empoderament que el govern català haurà d’adoptar —si vol fer honor al seu mandat democràtic—. Costa predir per quins viaranys es descabdellarà la situació. Al capdavall, quan hi hagi un desenllaç, segur que haurem de concloure el procés votant sí o no. Però, fet i fet, prefereixo que em facin la pregunta quan la independència ja no sigui només una entelèquia sinó una proposta de constitució, amb l’embrió d’una estructura jurídica i política. Ara els partidaris del no ho tenen massa fàcil: no han de combatre una realitat sinó una il·lusió —i les il·lusions són vulnerables a les amenaces—. Espanya ho va fer així mateix, el 1978, fent aprovar la Constitució quan la Transició ja estava mig completada, quan votar no significava el retorn a un passat que feia olor de naftalina. Prenguem-ne nota.
