Doneu una última oportunitat als europeus britànics

Una extensió de només tres mesos per al Brexit ens tornaria a portar al caire de l’abisme

TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

Quan els dirigents europeus debatin aquesta setmana el Brexit, s’haurien de fer una pregunta fonamental: ¿la UE és només una unió de governs o és també l’Europa dels ciutadans, els pobles, la democràcia i un destí compartit? Si només és una unió de governs, han de mantenir l’actual línia majoritària a Brussel·les i intentar ajudar el govern (si és que encara existeix) de la primera ministra britànica, Theresa May, a aconseguir que s’aprovi el seu pla i a treure el Regne Unit de la UE com més aviat millor. Però si Europa és també totes les altres coses que hem dit, com ha afirmat amb eloqüència el president francès Emmanuel Macron, han de reconèixer que el govern de May és el problema, no la solució, i han de donar temps a la democràcia, les nacions i els ciutadans britànics per trobar una solució millor.

Al referèndum del 2016, més de 16 milions de ciutadans britànics van votar per la permanència del Regne Unit a la UE. Si la ciutadania europea fos personal i directa i no estigués supeditada a la condició de ciutadà d’un estat membre, la UE tindria una responsabilitat molt clara amb tots nosaltres, els europeus britànics. Si fóssim un país, seríem el novè més gran de la Unió, després dels Països Baixos i abans de Bèlgica. I cal afegir-hi els prop de 3 milions de ciutadans d’altres països de la UE que viuen al Regne Unit. Tots plegats sumem 19 milions.

Aquest dissabte centenars de milers de persones ocuparem els carrers de Londres –a l'octubre ja vam ser 700.000– per reivindicar que no som només europeus, sinó també ferms partidaris de la UE. La marxa sota el lema 'People's vote' de la tardor passada ja va ser la manifestació proeuropea més nombrosa de la història recent d’Europa. ¿Els dirigents europeus ens deixaran ara abandonats?

¿De debò els dirigents de la UE volen rebutjar un Regne Unit democràtic mentre acullen al seu si una Hongria no democràtica?

A més, al costat dels ciutadans, hi ha els pobles que constitueixen les nostres illes. El Regne Unit és una nació formada per tres nacions: Anglaterra, Gal·les i Escòcia, i part d’una quarta, Irlanda. Els altres 27 estats membres de la UE han mostrat una impressionant solidaritat amb Irlanda davant de la indiferència imperdonable i postimperial dels 'brexiteers' anglesos. Però ¿i Escòcia, amb els seus 5,4 milions d’habitants? A Escòcia, una majoria del 62% va votar a favor de la permanència a la UE, davant d’un 38% en contra. ¿Els dirigents d'Eslovàquia i Eslovènia, Letònia i Estònia ja no s’enrecorden de què vol dir ser un país petit subordinat a un de més gran?

I hi ha també la democràcia. Podem entendre que els nostres conciutadans europeus hagin reaccionat amb incredulitat i menyspreu davant la insòlita opereta representada aquests últims mesos al Parlament de Westminster. Però encara que Donald Trump Jr afirmi despectiu que la democràcia britànica està “pràcticament morta”, el que passa a Westminster demostra tot el contrari, a diferència del que s’esdevé a l'edifici que, des del punt de vista arquitectònic, s’hi assembla més: el Parlament de Budapest, situat al costat del Danubi. Potser a alguns els fa riure que l’'speaker' de la Cambra dels Comuns recorri a un precedent legal que es remunta al 1604, però d’aquesta manera ens recorda que, des del segle XVII, a Anglaterra les revolucions imposen l’autoritat del Parlament per damunt d’un executiu amb massa poder: des del decapitat Carles I fins a Theresa la Desventurada. La setmana passada la moció presentada perquè el Parlament agafés el control del procés del Brexit va ser derrotada per només dos vots; una altra moció com aquesta té possibilitats de sortir aprovada. ¿De debò els dirigents de la UE volen rebutjar un Regne Unit democràtic mentre acullen al seu si una Hongria no democràtica?

I, finalment, no podem oblidar que hi ha un destí compartit. L’apassionant visió de Macron d’una Europa prou forta per defensar els nostres interessos i valors compartits en un món cada vegada més postoccidental no es podrà materialitzar mai si el 'hard power' (econòmic) i el 'soft power' britànics decideixen anar en contra dels interessos d’Europa. I els dirigents europeus no s’han de fer il·lusions: aquesta mena de dissonància entre una banda i l’altra del Canal serà la conseqüència gairebé segura del Brexit, i no una harmoniosa cooperació estratègica.

Què haurien de fer els líders europeus amb visió de futur? Oferir al Regne Unit una extensió de l’article 50 de fins a un any

Així doncs, què haurien de fer els líders europeus amb visió de futur? Haurien d’oferir al Regne Unit una extensió de l’article 50 de fins a un any, amb l’objectiu clar i explícit de trobar una solució que permeti arribar a una majoria del Parlament britànic. A canvi, Londres hauria de prometre no obstaculitzar altres esdeveniments que es produeixin a la UE. El que seria crucial és que l’extensió del període es pogués interrompre d’acord mutu en qualsevol moment.

Tot i les aparences, la declaració de Donald Tusk d’ahir, en el sentit que la UE només donarà el vistiplau a l’extensió curta que ha sol·licitat May si la primera ministra aconsegueix que el Parlament aprovi el seu acord, no exclou aquesta possibilitat. La UE ja ha fet la millor oferta sobre l’acord de retirada i la salvaguarda irlandesa. Si, contra tot pronòstic, l’acord de May supera un tercer “vot decisiu” la setmana vinent, llavors només es necessitaria una extensió tècnica curta.

Tanmateix, si el Parlament utilitza els pròxims dies per tornar a agafar la iniciativa i oferir una solució clara, els líders de la UE serien increïblement miops de no atorgar una extensió més llarga. Si una sèrie de “vots indicatius” a la Cambra dels Comuns produís una majoria multilateral a favor d’un Brexit més suau, tant si és una unió duanera o l’opció, més ambiciosa, d’un Noruega Plus (pertinença al mercat únic més una unió duanera), i si –un gran si– May finalment anteposa el país al partit i accepta aquesta visió majoritària dels partits, només caldria fer canvis a la Declaració Política, i el Regne Unit podria marxar a finals de juny.

Si la UE acaba acceptant només una extensió de tres mesos pràcticament quedarà tancada la solució més prometedora per al Regne Unit i Europa

Ara bé, tal com va dir fa poc la primera ministra mateixa al Parlament, una extensió de només tres mesos ens tornaria a portar al caire de l’abisme. En cas que, a l’arribar el termini administratiu del 12 d’abril, el govern britànic no s’hagi posat en marxa per celebrar les eleccions europees de finals de maig, la continuïtat de la seva pertinença a principis de juliol (quan es reuneix el nou Parlament Europeu) podria amenaçar el funcionament de tota la UE. Alguns experts de l’àmbit jurídic han suggerit vies a través de les quals els actuals diputats britànics del Parlament Europeu podrien estendre el període de les seves funcions durant el temps en què el Regne Unit es mantingui sota l’estatus de l’article 50. Segons m’han explicat figures destacades de la UE, si hi hagués la voluntat política de donar suport a això, es podria trobar una via legal. Això ajudaria a mantenir el debat britànic al voltant del tema central, però ara sembla que la visió generalitzada de la UE és que el Regne Unit ha de celebrar les eleccions europees o marxar abans que el Parlament Europeu es reuneixi.

Per tant, si la UE acaba acceptant només una extensió de tres mesos pràcticament quedarà tancada la solució més prometedora per al Regne Unit i Europa, que és la que es preveu en l’esmena Kyle-Wilson, anomenada així pels dos diputats laboristes que la van proposar. El Parlament votaria a favor de l’acord de May, però només amb la condició que després hi hagués un “referèndum confirmatori” en què el poble britànic pogués triar entre aquest acord i quedar-se a la UE. Implementar aquest segon referèndum de manera correcta –les eleccions europees al Regne Unit serien un bon banc de proves en el millor dels casos, una distracció turbulenta en el pitjor–, requeriria almenys cinc mesos, cosa que ens portaria fins a la tardor. Algunes enquestes recents mostren unes majories petites però creixents a favor de celebrar un referèndum i, alhora, de quedar-se a la UE.

El camí per arribar a aquest resultat continua sent estret i incert, però té el suport de molts milions d’europeus britànics i ciutadans de la UE que viuen a el Regne Unit –i atorga el respecte degut a Escòcia, una petita però gran nació europea–. Fins i tot un Brexit suau seria millor que un Brexit a cegues com el que s’ofereix actualment, per no parlar del desastre que seria un no acord. Si els líders europeus creuen en una Europa de ciutadans, pobles, democràcia i destí compartit, haurien de donar aquesta última oportunitat als europeus britànics.

Més continguts de