Tots els colors del groc

Ara fa 50 anys, el 1967, en plena dictadura franquista, Raimon va compondre una cançó de llibertat dedicada al País Basc en què glossava “tots els colors del verd”, tota la bellesa i la diversitat d’una terra que volia ser lliure, una nació que ens havien amagat. “Tots els colors del verd, / gora Euskadi, diuen fort / la gent, la terra i el mar, / allà al País Basc”. Avui la llibertat de Catalunya ha agafat en el groc, el color del fons de la senyera, el seu símbol. Aquests últims anys sovint l’hem pogut veure en les Vies Catalanes i avui és el color dels llaços que reclamen la llibertat dels presos polítics, uns presos la mera existència dels quals és tot un contrasentit per a una democràcia com l’espanyola, que necessita urgentment aprofundir en la seva qualitat. És aquest llaç groc el que la Junta Electoral es planteja prohibir, no només per als membres de les meses, sinó també per als votants. ¿No s’adonen que prohibir un símbol és enfortir-lo? ¿No s’adonen que no es pot silenciar l’afany de llibertat que representa el dret a decidir? ¿No s’adonen de l’absurditat de prohibir un color? Per molts vetos que es dictin, el groc serà abassegadorament present en aquesta campanya de les eleccions del 21-D, i si no és amb llaços, serà de moltes altres maneres. Si una cosa no li ha faltat al moviment sobiranista és sentit lúdic i creatiu. Als catalans, ja ho deia Unamuno, ens perd l’estètica. En aquest terreny anem sobrats d’idees. No faltaran “tots els colors del groc”, aquests dies.

Avui a l’ARA fem una portada groga, no en el pejoratiu sentit periodístic (sensacionalista), sinó literalment groga. És una portada de denúncia: la fem per expressar la nostra solidaritat i la nostra exigència pel retorn a casa dels consellers del Govern injustament entre reixes, i per explicar quina cotilla legal hi ha rere aquesta surrealista persecució del groc. Si la cita del 21-D ja és prou atípica, amb candidats presos o a l’exili i la Generalitat sota el control per decret de la Moncloa, només faltava empaitar un color. ¿És que ens hem tornat bojos? ¿Quan tornarà la política de debò? ¿Quan perdrà la por la democràcia espanyola? ¿Quan s’entendrà que cap Constitució, llei o decret pot perseguir idees? Algun dia s’hauran d’acceptar tots els colors del groc, algun dia pintarem -decidirem- el futur de Catalunya amb l’expressió lliure de tots els nostres colors.