Tots els fronts de Turquia
LA FRONTERA. Fa temps que Turquia ha importat la guerra de Síria a l’interior del seu territori. El país que Recep Tayyip Erdogan va transformar i modernitzar amb l’aspiració de convertir-lo en el model per a un islamisme democràtic al Pròxim Orient ha acabat empantanegat en un conflicte regional que, des de fa mesos, el colpeja amb violència amb atemptats suïcides a les artèries econòmiques i turístiques de les grans ciutats. Erdogan és avui el president de tics autoritaris d’un país on es vulnera la llibertat d’expressió, es persegueix mitjans de comunicació, acadèmics, opositors, ONGs, i es degrada l’estat de dret i la separació de poders.
Pels 900 quilòmetres de la seva porosa frontera amb Síria, Turquia ha vist com s’esvaïen tots els somnis de tenir “zero problemes amb els seus veïns” -com deia el credo de la diplomàcia neo-otomana que defensava el partit d’Erdogan-, ha traït les converses de pau amb el PKK i s’ha distanciat de nous i vells aliats com Rússia i els Estats Units.
SENSE ALIATS. Aquesta és una Turquia en involució, on el discurs de la seguretat ho justifica tot. Allunyada de Washington perquè dóna suport als combatents kurds, que són a la primera línia de foc contra l’Estat Islàmic. Enfrontada amb Moscou pel suport de Vladímir Putin a Baixar al-Assad. Amb el centre comercial d’Ankara mig buit per la por a un altre atemptat com el de diumenge passat -atribuït a un grup armat kurd- i amb un nou cop al turisme al centre d’Istanbul aquest dissabte -atribuït a un jove turc presumptament vinculat a l’Estat Islàmic.
Al sud del país han tornat els enfrontaments amb el PKK, els tocs de queda i els desplaçaments interns de població, que ja afectarien més de 300.000 persones, segons algunes informacions. El miracle de l’islamisme moderat d’Erdogan s’ha anat esvaint i, en aquest procés, Turquia ha passat de les acusacions de complicitat amb les forces de l’Estat Islàmic que podien esmunyir combatents, armes i petroli de contraban a través del territori turc, a convertir-se en objectiu dels atacs terroristes del jihadisme de l’EI.
DUES DERIVES. Finalment Erdogan ha trobat una escletxa per sortir d’aquest aïllament. La debilitat de la Unió Europea li ha servit en safata la via per intentar rehabilitar-se internacionalment. Turquia ha acollit gairebé tres milions de persones durant aquests anys de confrontació siriana. Refugiats i immigrants de mig món s’han instal·lat al país esperant fer el salt a Europa. De cop, el govern turc recuperava una posició de força davant una UE trencada.
Brussel·les s’ha posat en mans d’una Turquia que s’allunya dels estàndards democràtics i s’hi posa amb un acord que externalitza la seva responsabilitat política i humanitària. El govern d’Ankara aconsegueix la indulgència necessària per a la seva aposta autocràtica i la UE traspassa la vergonya de desentendre’s dels que li demanen asil. Un tracte que Amnistia Internacional ha qualificat de “cop històric als drets humans”. Dues derives de bracet negociant amb les seves vergonyes.
