11/4: Cap evidència

Si el judici del Procés fos un judici normal, ara que s’acaba diríem que no ha servit per a res: moltes setmanes després del seu inici no ha aparegut cap evidència inqüestionable, no hem conegut cap fet objectiu que demostrés res de rellevant, no s’ha aportat cap prova concloent. Algú que hagi seguit el dia a dia del judici haurà sentit moltes interpretacions, algunes que l’hauran indignat i d'altres que l’hauran emocionat; haurà vist moltes maniobres estranyes que no lliguen amb la idea que podem tenir d’un judici just; haurà trobat a faltar el contrast entre l'única cosa que sembla una veritat objectiva –les imatges dels fets– i les versions orals que se’n donaven des de memòries molt selectives. Però diria que no haurà après res nou. Que no s’haurà trobat davant de res que l'hagi obligat a canviar l’opinió que tenia quan tot plegat va començar. Si tenim present que en un estat de dret qui ha d’aportar proves i evidències és qui acusa i no qui es defensa, que les persones són innocents d’entrada, que no es tracta de demostrar la innocència sinó la culpabilitat, aquesta manca d’evidències no sembla que permeti altra sentència que l'absolució. Es pot absoldre algú per manca de proves. No es pot condemnar a ningú amb manca de proves.