27/6: Empat a Ca n’Anglada

No vaig veure gens de tensió ni cap incident

Tornant cap a casa, travessava Ca n’Anglada pocs minuts després que s’acabés el partit entre Espanya i el Marroc. Quan s’estava acabant, anava encara pel centre de Terrassa i res feia pensar que hi havia un partit de futbol (la gent se’l devia estar mirant a casa). Quan es va acabar, passava per barris més allunyats, on hi havia una moderada eufòria: samarretes vermelles, algun clàxon, força petards. En arribar a Ca n’Anglada –a la part del barri on es concentra la població d’origen magrebí– tot d’homes joves compungits anaven endreçant en silenci les cadires dels bars on havien estat veient el partit. Ni crits ni petards. Paradoxa esportiva: Espanya celebrava amb entusiasme haver aconseguit empatar amb el Marroc i el Marroc es lamentava de només haver empatat amb Espanya (potser perquè l’empat va arribar a l’últim minut i amb polèmica). Per fer bé el retrat social, hauria d’haver anat a Ca n’Anglada mentre encara jugaven i sentir com se celebraven o es lamentaven els gols de cadascú. Vaig fer tard. Però fins i tot tard vaig veure tres paisatges humans del tot diferents en una mateixa ciutat i sobre un mateix partit. Això sí, no vaig veure gens de tensió ni cap incident. Hi hauríem de pensar tots plegats (des de tots tres paisatges, vull dir).

Més continguts de