Imagini el lector que té un conflicte amb el seu veí i que aquest l’acaba portant als tribunals. Imagini que, quan el jutgen, nota que un dels membres del tribunal té una simpatia sospitosament entusiasta pel veí i els seus arguments. Imagini que aquest membre tan entusiasta del tribunal té un pes important a l’hora de prendre la decisió que resol a favor del veí i en contra del lector. Imagini que un temps després el lector descobreix que aquest membre entusiasta del tribunal cobrava del veí mentre estava decidint a favor seu (i que ho havia amagat). Imagini el lector, encara, que quan manifesta la seva indignació pel que li sembla un veritable escàndol es troba que a moltíssima gent li deu semblar normal, perquè això no els mereix ni un comentari. Imagini, a més, que algú diu que això, afavorir algú de qui s’està cobrant, és una cosa perfectament legal. Suposo que la indignació del lector seria tan enorme com repartida: contra el membre del tribunal, el veí, els qui no ho troben escandalós i contra el nyap de llei que permet que sigui legal (si és que ho és). I després de la indignació estic convençut que el lector demanaria una cosa òbvia: que no valgui cap decisió del tribunal en el qual hagués participat el membre comprat.