DIETARI VV

7/3: El domador

Pedro Sánchez es va oferir als poders fàctics com a domador de l’esquerra radical 

En la biografia de Fouché, Stefan Zweig cita una màxima de Mirabeau: els jacobins, com a ministres, deixen de ser jacobins. I afegeix Zweig que aquesta màxima que considera sàvia i provada per l’experiència serveix encara avui per als socialistes. Suposo que Pedro Sánchez confiava en aquesta màxima quan va fer el govern de coalició amb Podem. Es va oferir als poders fàctics com a domador de l’esquerra radical (i també dels independentistes, però d’això ja en parlarem un altre dia), convençut que amb uns ministeris i uns quants gestos de cara a la galeria podia dur a l’ordre (constitucional) la suposada fera. Que potser, a més, no era tan fera. La relació entre el domador i la fera exigeix que de tant en tant hi hagi alguna escaramussa que ens recordi que l’ofici de domador és perillós. N’hem tingut algun exemple aquesta mateixa setmana, en un parell de temes. Però en principi, en aquestes operacions, el domador sempre se’n surt. Excepte que obligui a fer a la fera coses massa humiliants, i que l’ordre al qual l’atrau no sigui absolutament impossible d’empassar-se. Si això passa, pot ser que la fera no es deixi domar. I jo només veig ara un tema en l’horitzó en què això es pugui produir: el de la protecció de la impunitat de la monarquia.