9/5: Puigdemont i els límits
L’any 2017, Rajoy i Soraya –a qui avui els seus successors han elevat a la immerescuda categoria de moderats– van dir textualment que l’Estat faria tot el que calgués per impedir l’1-O i en general per desactivar l’independentisme. No van dir “tot el que puguem”, sinó “tot el que calgui”. Si creus que tens el dret moral de preservar a qualsevol preu el bé superior de la unitat d’Espanya, no hi ha res que no puguis fer, si cal. Però resulta que de llavors ençà, i sobretot després de l’octubre del 2017, el president Puigdemont ha plantejat alguns moviments imprevisibles, audaços, intuïtius, que han demostrat que això de fer el que calgui té uns límits. Sobretot a Europa. I que aquesta voluntat de desactivar a qualsevol preu el moviment independentista permet fer moltes coses molt contundents –aplicar el 155, empresonar els líders, encausar desenes de persones–, però no totes les que volien, les que consideraven que calien. A Brussel·les primer, després a Alemanya i ara a Madrid mateix, Puigdemont ha confrontat l’Estat amb els seus límits. I per això els provoca aquesta irritació. També perquè els genera una discussió interna entre els qui accepten remugant que hi ha límits i els qui malgrat tot voldrien saltar-los. I “fer el que calgui”.
