19/12: Impostos catalans

Tots hem dit que la força de l’independentisme està en la seva transversalitat ideològica i social. En aquests moments una part molt important de l’independentisme creu necessari que la Generalitat aprovi uns pressupostos que li permetin dur a terme una acció de govern. I en paral·lel una part no menyspreable de l’independentisme creu que no és bo incrementar la pressió fiscal sobre els catalans, especialment aquella que afecta els assalariats i sobretot un impost com el de successions, ni gaire just ni gaire eficient. Pot ser que, en un moment determinat, aquestes dues consideracions –cal pressupost i no és bo apujar impostos– esdevinguin contradictòries. I pot ser que per raons de conjuntura un sector de l’independentisme hagi d’acceptar ara una cosa que li sembla dolenta (ja va passar, en una altra direcció, amb les retallades) en nom del que és possible, del que no és desitjable però sí necessari en un determinat moment excepcional. Per a aquests independentistes –no estic parlant de partits ni de dirigents, sinó de votants i d’activistes– el que seria molt difícil d’empassar és que se li demanés aprovar d’una manera entusiasta i crònica, com un triomf, allò que només li sembla assumible com a excepcional i contracor.