DIETARI VV

8/8: El castell de la Moncloa

El castell de la Moncloa s’assembla cada dia més al castell de Kafka

Una gran virtut de Jordi Cuixart és que és capaç de fer propostes raonables i lògiques, normals, però que en el marc distorsionat de la política espanyola semblen acudits inimaginables. El problema no és la proposta, és aquest marc. Sabent que Sánchez ha obert un cicle de converses amb la societat civil, Cuixart li ha demanat una reunió en nom d’Òmnium. És lògic i raonable. Òmnium és una de les expressions més fortes de la societat civil peninsular, en nombre de socis i en influència social. Té moltes coses a dir i a escoltar. Com que no és un actor polític, no és un interlocutor per negociar. És un interlocutor per entendre. Però la petició ha estat rebuda com si fos una extravagància. Perquè Sánchez no vol ni escoltar ni entendre. S’està al seu castell de la Moncloa, amb la seva pròpia lògica, en un món de miralls convexos, on no tota la realitat hi té entrada. Només hi pots entrar si abans pronuncies el 'santo y seña' de la submissió i la renúncia. Com tots els que viuen al castell, Sánchez està convençut que allò que no escolta no existeix. Mig Catalunya no existeix. Està inhabilitada. Des del castell només es veu el que hi ha dins del castell. I el castell de la Moncloa s’assembla cada dia més al castell de Kafka.

Més continguts de