LA BORSA O LA VIDA

Els professionals / La broma Rajoy

Aquesta setmana hem recordat els valors de la feina ben feta

Sergio Delgado, subdirector de Protecció Civil / ACN

Els professionals

El 2020 ha començat de la pitjor manera per a Catalunya. En una setmana, l’explosió de la petroquímica de Tarragona i les malvestats climatològiques que han ofegat el delta de l’Ebre i les comarques gironines han trinxat il·lusions i infraestructures. En aquests dies, hem vist el president Torra i el vicepresident Aragonès anant amunt i avall, als llocs dels fets, com no podia ser d’una altra manera. S’han interessat pel cas, han dit paraules solidàries, s’han esforçat per transmetre calma i hem notat el compungiment a les seves espatlles. Els polítics fan de polítics i està bé que siguin al peu del canó, perquè no sempre hi són o arriben a misses dites. Però en aquestes dues crisis, una d’imprevista i l’altra d’esperada, més enllà dels polítics, hem recuperat els professionals. I, dins de tanta desgràcia, ha estat un motiu d’orgull veure que hi ha entesos que saben de què parlen, que interpreten com cal actuar en cada moment, en les hores més calentes. Només per posar un exemple: Sergio Delgado. El subdirector de Protecció Civil, que no només s’encarrega de coordinar els molts i diversos serveis d’emergència del país, sinó que ha de transmetre els missatges a la població. I ho ha de fer amb cura, amb precisió en els detalls, amb visió global però coneixement local. El discurs de Sergi Delgado –en les constants rodes de premsa o en les múltiples intervencions en ràdios i teles– ha estat assertiu, directe, sense dubtes i canalitzant les prioritats. És aquest rigor, aquest coneixement absolut, el que ens transmet una certa tranquil·litat en els moments que la por desdibuixa les certeses. Va passar un fenomen similar amb el major Trapero quan, a partir dels atemptats del 17 d’agost de 2017, vam descobrir que els Mossos sabien el que feien. Aquesta mateixa setmana, amb els tres dies de declaració de l’acusat Trapero davant de l’Audiència Nacional, explicant els fets de la tardor de 2017, hem recordat els valors de la feina ben feta. Rigor i criteri professional.

La broma Rajoy

He fullejat Una España mejor, el llibre que va publicar Mariano Rajoy a finals del 2019. No apareix, enlloc, a la llista de més venuts. No m’estranya. Són unes memòries, selectives i deixatades, dels seus anys a la Moncloa que no passaran a la història. Aquesta setmana Rajoy ha estat notícia perquè l’haurien sondejat per presentar-se a president de la Real Federación Española de Fútbol. En la dèria per escombrar Luis Rubiales del càrrec, es busquen candidats seductors per a les eleccions d’aquest 2020. Van temptejar Íker Casillas i, mentre el porter s’ho rumia, ha sorgit la possibilitat que ho sigui Rajoy. Sembla una broma, però no ho és. La seva passió pel futbol és coneguda. En el llibre, hi ha un paràgraf on recorda l’allau de pestes que li van dedicar perquè, tot just després de comparèixer davant dels mitjans de comunicació per explicar els ajuts de la Unió Europea per rescatar la banca espanyola, va agafar un avió i se’n va anar a Polònia a veure, en directe, el debut de la selecció espanyola a l’Eurocopa. “Jo sabia que això generaria crítiques i vaig valorar quedar-me a la Moncloa i veure el futbol des de casa, que resultava molt més còmode”. Però hi va anar. Feia anys que sabíem que és un apassionat del ciclisme, que el Marca és el seu diari de capçalera a l’hora d’esmorzar i que és del Deportivo i del Madrid fins al moll de l’os. De les finals de les Champions del Madrid, com a president del Govern, no se n’ha perdut ni una. Rajoy sempre ha parlat més clar de futbol, que de Catalunya, de la Gürtel o dels sobres. No defuig cap tema de pilota. Tant opina que no li agradaria veure Neymar com a jugador del Real, com considera –amb un toc d’humor– que l'única manera que el Madrid millori en el futur és que Messi se’n vagi a jugar a Austràlia. Posats a deixar el registre de la propietat, perquè Rajoy s’hauria de conformar amb la Federació Espanyola de Futbol. Què tal la UEFA? Com diria ell: “I la europea?”