I si féssim eleccions? / Adeu, a la francesa

Només demano a Manuel Valls que, si no guanya, es passi quatre anys a l'oposició

I si féssim eleccions?

Està tornant a passar. Percebo que, en les elits independentistes, ha reaparegut el doble discurs. Es manté una cosa en públic i se’n diu una altra en privat. Aquest no és un mal nou, però em sorprèn que els portaveus diguin una cosa parapetats en un faristol que ho aguanta tot mentre altres quadres dels mateixos partits filtren, en to de confidència, que anem cap a repetir eleccions al Parlament. “Ningú no vol les eleccions”, ens diuen amb el micròfon a la boca. S’expressen amb determinació. Esclar que també ens deien –amb idèntica seguretat– que només hi havia pla A per a la presidència, i ara ja hem passat pel B, pel C i estem a punt d'encetar de nou l’abecedari. Tornar a investir Puigdemont, però, per més just que ens sembli, serà una quimera impossible. Avui l’ARA ha publicat que, fins i tot, quatre dels presos polítics han demanat que fem un govern el més aviat possible. Si ells fan aquest crit, se’ls ha d’escoltar. En qualsevol cas, em sembla que fem tard. Després del 21-D hauríem d’haver fet un govern el més aviat possible per desempallegar-nos del 155. També és veritat que l’estratègia d’internacionalització del conflicte, durant aquests quatre mesos, ha estat efectiva. Ara bé, arribats a aquest punt, què passaria si féssim eleccions? Atesa la decebedora incapacitat de refer una sola llista independentista, Inés Arrimadas encapçalaria la llista més votada i tindria una altra nit de glòria. Estic convençut, però, que amb el que ha passat en l’últim mig any, des dels empresonaments a l’engròs fins a la dèria pel groc, des del corró inhumà de Llarena fins a la indecent manipulació mediàtica, fins a sentir-nos dir que som violents i terroristes, la majoria absoluta independentista podria ser més folgada. O potser no. En cap cas, però, no serà a nosaltres a qui ens faran por les urnes.

Adeu, a la francesa

Com deia un veterà periodista de novel·la, “tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida”. Cristina Cifuentes, però, en tenia dos. El Mastergate i la cleptomania de baixa estofa. Filtrats de manera oportuna i calculada, les dues notícies han enviat la política del PP que es vanava de les mans netes a la paperera de la història. I ha ensorrat per sempre una persona disposada a mentir, fins i tot, amb l’edat de la seva pell. El cas Cifuentes, més enllà de la humiliació, té una lectura política que no ha de passar per alt. Ciutadans va donar el poder de la Comunidad a un partit corrupte, com era el PP de Madrid, i ara continuarà donant suport al nou candidat que proposi Rajoy. Són les coses d’Albert Rivera. Per a Barcelona també té idees estranyes. La jugada de presentar Manuel Valls –un ex primer ministre francès sense cap prestigi al seu país– com a alcaldable per Barcelona sona a marcianada grotesca. Bufat d’ego i d’ambició, quan Valls va deixar el poder de Matignon, va voler ser president de França però no va passar ni les primàries del seu partit. Allà era socialista de tota la vida. Aquí, en canvi, flirteja amb el PP i, com que està de moda, s’apunta a l’estela de Ciutadans. Manuel Valls, per justificar el que sembla un acudit, tira de refranyer. “Roda el món i torna al Born”, diu quan SCC li dona el premi Seny. Continua la broma. Perfecte. Que es presenti, hi té tot el dret. Amb el partit que vulgui. Només li demano una cosa: que si no guanya i s’ha de quedar a l’oposició, que s’hi estigui, que s’hi passi quatre anys, amb la humilitat necessària. Es veu a venir, de tres hores lluny, que si no arriba a alcalde, Manuel Valls dirà 'au revoir' i, en un tres i no res, se n’anirà a la francesa.

Més continguts de