'Records'. El periodista Sadurní Ximénez (1934)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a 'La Veu de Catalunya' (20-V-1934). Aquesta primavera fa noranta anys de la mort del periodista Sadurní Ximénez (Maó, 1863-París, 1933). Va ser corresponsal de guerra en la tercera carlinada, i en les conteses russo-turca i italo-abissínia. Casat amb una noble russa. Els seus viatges per Orient van forjar la seva fama d’espia. Va morir atropellat per una moto.  

 

Quan morí a París Sadurní Ximénez, La Vanguardia dedicà una noticia amable, una mica freda, al seu vell col·laborador. Cap altre diari del país no en digué res. Més tard, fa quatre dies, el senyor Cambó evocà, sense academicismes, en una descripció plena de moviment, la figura d’aquest home fantàstic. Com que em sembla haver estat un dels últims amics de Ximénez i vaig rebre les seves llargues confidències, escric aquestes ratlles per tal de guardar la seva memòria. En aquestes planes, naturalment, tot ha d'ésser passat per aigua. Després, més endavant, es podrà fer una pintura viva d'aquest home feble, individualista, voladís i ferotge. [...] A la tardor de 192... la meva muller i jo ens instal·làrem sense cap objecte concret a la ciutat d'Estocolm. Trobàrem els últims pocs bons dies que vaig dedicar a mirar la impertinència que implica haver de viure sota un sol que sembla un rovell d'ou amb una llum de color de palla molla, una ciutat amb les formes de l'arquitectura italiana. [...] Però el bon temps durà poc i caigueren les primeres neus. Vam trobar en la secció de premsa del Ministeri d'Afers Estrangers suec un refugi agradable. L'encarregat de secció, Davidson, un periodista passat al servei diplomàtic suec, home que havia servit a Londres i a Moscou, i que tenia una llarga experiència de la vida, m'explicà moltes interioritats curioses. [...] Davidson solia acabar les seves explicacions dient, passant-se un dit pel clatell : - És un país ben curiós, el vostre!- Per aquest cap de secció vaig conèixer l’arribada de Ximénez a Estocolm. Em demanà que em posés en relació amb aquell home –em digué– que ve de Grècia i va camí de Rússia. Vol donar ací unes conferències sobre temes de l’antiguitat hel·lènica. Porta una secretària irlandesa. (Tot el que deia Davidson era un report de policia sobre Ximénez. El rei que llavors era d'Espanya havia d'arribar dintre de poques setmanes i les precaucions eren les naturals. No crec que hi hagués llavors inscrit al Consolat nostre més espanyol que jo. La Legació –que no tenia res més a fer– estava intrigada amb l'arribada de Ximénez). Li vaig donar una cita a un cafè de Strandvägen i quan vaig entrar-hi el vaig reconèixer de seguida. Era la mateixa estampa que li havia fet el periodista Domínguez Rodiño en una novel·la d'espies de la guerra, que passava a Berna l'any 1916 o 1917. Al cap d’uns minuts d'haver-nos saludat ja em deia mal dels membres de l’Institut d'Estudis Catalans. El vaig deixar dir i el crescendo de penjaments arribà al frenètic. Vaig deduir per aquests detalls que Ximénez es considerava un gran erudit. Els erudits no es poden veure perquè coneixen les trampes mútues. Vaig tenir una decepció, perquè aquesta part d'aquests insectes humans no m’ha interessat mai. Quan hagué deixat l’Institut a bocins, concentrà la seva atenció sobre l’Institut de França. Massa carnassa –vaig pensar– per una primera coneixença... [...]