DIETARIVV

22/4: Processons i mones

FA CENT ANYS, una processó de Setmana Santa va acabar al poble del meu pare en una batalla campal entre anarquistes i romans digna de Fellini. Ara no passaria. Fa un segle, les línies de fricció entre les idees sobre religió coincidien molt amb les fronteres ideològiques, polítiques i fins tot econòmiques i socials. Des de fa algunes dècades, l’ aggiornamento del catolicisme de base, l’acceptació general dels fets de cultura popular d’origen religiós i una certa laïcitat de l’espai públic han aconseguit que aquests fronteres ja no coincideixin. Així, dels grans conflictes que tenia l’Espanya del primer terç del segle XX -que van esclatar d’una manera tràgica-, el conflicte religiós és el que s’ha solucionat millor, més que el social, el militar o el territorial. Aquesta solució és un bé preciós, en la memòria de la violència que s’havia arribat a fer servir per esborrar la religiositat o per imposar-la. Però cal preservar-la. Quan veig uniformes militars a les processons, apropiació política de manifestacions religioses o declaracions partidistes de la jerarquia catòlica espanyola -que no és precisament qui més ha contribuït a la solució- penso que són d’una imprudència irresponsable. Una cosa que hem solucionat, no l’espatllem.

Més continguts de