Ens convé acabar la legislatura amb nou model de finançament

Per avaluar la nova proposta de finançament autonòmic ens hem de deixar il·luminar per les experiències del passat i les expectatives del futur. Pel passat, constato, en positiu, que la negociació del finançament no és un tot o res que es va repetint indefinidament, sinó un procés continuat en què, amb entrebancs, s’han anat fent passes en la bona direcció i a un ritme que –en termes generacionals– permet entreveure un final que, sense ser perfecte, sigui prou satisfactori. Pràcticament totes les forces polítiques catalanes poden reclamar crèdit per haver contribuït a l'esforç. Per al futur, temo que pugui ser molt problemàtic, i que, ara sí, un retrocés dràstic sigui possible.

Des dels pactes d’investidura dels governs català i espanyol s’han fet avenços substancials en finançament, tant multilaterals –condonació de deute del FLA– com bilaterals –personalment valoro molt el traspàs del fons de recerca; tant de bo no quedi perdut en la negociació que ve–. Ara, per fi!, arriba la proposta de nou model de finançament. Per analitzar-lo cal considerar dos vessants: el quantitatiu, és a dir els recursos que el model fa disponibles, i el qualitatiu, sobre l'organització i la gestió.

El quantitatiu té dos aspectes: el volum agregat de recursos nous proveït i el repartiment que se'n fa. Les autonomies rebrien, l’any 2027, 21.000 milions d’euros addicionals, un 1,3% del PIB. La meva estimació era que el mínim necessari seria d’un 2%, però sempre he considerat que l’augment havia de ser gradual. Per tant, penso que l’increment del 2027 és adequat, però que convindria preveure una trajectòria d’increments de la contribució directa de l’Estat (la del 27 és de 1.700 milions). També convindria que aquesta contribució s’indexés per la inflació o, encara millor, pels augments de recaptació de l'Estat.

Pel que fa al repartiment, les xifres recollides (que són estimacions) tenen lògica i van en la direcció correcta de portar el repartiment cap a la igualtat. Per exemple, Catalunya rep, en addicional, només un 28% més que València, quan la població és superior en un 50%. En canvi, Catalunya rep, en addicional, un 80% més que Madrid, quan la població és superior només en un 14%. Clarament, a Madrid se l’està invitant a harmonitzar el seu impost de successions, cosa molt convenient per a l’economia espanyola. ¿Us imagineu el soroll si Catalunya, amb els nous recursos, bonifiqués l’impost de successions? Doncs si Madrid, voluntàriament o per llei superior, no l'harmonitza, Catalunya es pot veure abocada a fer-ho. Una novetat interessant és el mecanisme voluntari per compartir l'IVA de les pimes. També la singularització de la Mediterrània. Posa en valor els factors climàtics però, indirectament, també el seu pes demogràfic.

Pel que fa a la gestió dels impostos recaptats a Catalunya i a la capacitat normativa, hi ha avenços (en bestretes) i cap porta s’ha tancat. Però ens hem quedat curts. Una lliçó per a quan arribi un altre juny: en aquesta qüestió els temes crucials s’han de resoldre primer i no deixar-los per al final. En el nostre cas el tema crucial no és disposar ja d’una agència dimensionada a la tasca de gestionar satisfactòriament els impostos, sinó disposar de l'habilitació i el dret de fer-ho. Després ja ens entendrem amb l’agència espanyola sobre com temporalitzar la transferència de l'operativa.

Per concloure, cal retenir també una consideració estratègica: per encarar des de Catalunya futures negociacions és millor partir d’un model de finançament vigent que fortifiqui l’estat de les autonomies –superant la versió esgotada i caducada del 2009 però mantenint el seu esperit federalitzant– que no pas deixar via lliure a la demolició. Vox vol eliminar el règim autonòmic. El PP el mantindrà, però el seu model de finançament tendirà a desfederalitzar, per exemple funcionant per pressupostos sectorials (educació, salut...) basats en un model uniforme de provisió de serveis i pràcticament finalistes.

S’obrirà ara l’etapa de negociació al Congrés. Junts hi tindrà un gran protagonisme. En l’horitzó polític actual em costa preveure la possibilitat que Junts barri el pas a una millora del finançament. O que aspiri a una victòria pírrica, és a dir, a esprémer la debilitat del govern espanyol tot debilitant-lo encara més i propiciant així un futur ombrívol en què tots els “guanys” seran cancel·lats. Però entenc que vulgui negociar i prego perquè s’hagi previst un marge raonable per poder, amb la bona voluntat de les parts, arribar a un acord en què tots els potencials vots favorables se sentin reconeguts. Amén.