L’acord de finançament i el dèficit fiscal
Dimarts passat, el president Illa, entrevistat a TV3, es manifestava sobre l’acord de finançament autonòmic a què han arribat el govern central i ERC en els següents termes: “És un bon acord per a Catalunya? No, boníssim!”
En canvi, cinc dies abans, els lectors de l’ARA havien pogut llegir una opinió molt diferent per part d’Albert Carreras: “¿Fins a quin punt el nou model de finançament autonòmic pot reduir el dèficit fiscal? Alguns autors ja ho han explicat: l’increment de la despesa que fa l’Estat es paga, per a Catalunya, en un percentatge que correspon al del PIB de Catalunya sobre el PIB de tot l’Estat (18,8% segons la darrera dada). Però atès que l’increment de despesa destinat a la Generalitat de Catalunya serà del 22,3%, la part que es reduirà del dèficit fiscal serà de poc més de 700 M€. Una reducció d’un 4% del dèficit fiscal”.
Qui té raó? Per respondre a aquesta pregunta podem fer servir la mètrica que proposa Carreras: el dèficit fiscal.
Aquest dèficit ha estat mesurat en moltes ocasions, i en totes elles la mètrica rellevant –el flux monetari– ha donat un resultat molt proper al 8% del PIB català. La comparativa internacional –i en particular els casos del Canadà i Alemanya– ha portat un cert consens entre els analistes catalans que la diferència entre el PIB per càpita català i la mitjana espanyola només justificaria un dèficit del 4%, o sigui, de la meitat.
Aquest excés de dèficit fiscal es produeix per dues vies: per l’infrafinançament de la Generalitat i per la manca d’inversions de l’Estat a Catalunya. Grosso modo, totes dues vies tenen una magnitud similar, la qual cosa és tant com dir que la Generalitat hauria de millorar el seu finançament en l’equivalent al 2% del PIB català i que l’Estat hauria d’augmentar les seves inversions a Catalunya en l’equivalent, també, al 2% del PIB català. Totes dues coses any rere any.
D’on han de sortir aquests recursos? Dels impostos que els catalans ja estem pagant a l’Estat a través de l’IRPF, l’IVA, societats, especials, etc.
En el model actual, l’Estat reté el 50% de la recaptació de l’IRPF i de l’IVA, la totalitat de l'impost de societats i el 42% dels impostos sobre el tabac, l’alcohol i els hidrocarburs, entre d’altres, i assigna la resta a les comunitats autònomes. La proposta augmentaria la participació d’aquestes en un 5% addicional de l’IRPF i en un 6,5% de l’IVA, la qual cosa representaria, l’any 2027, uns 17.000 M€. També modifica el complex criteri de repartiment de la quantitat resultant entre les diferents comunitats autònomes, amb el resultat que a Catalunya li pertocarien 4.700 M€ més que abans. En resum, dels impostos que estem pagant els catalans, anirien a parar a la Generalitat 4.700 M€ més que abans.
Hem dit més amunt que la correcció del dèficit fiscal excessiu exigiria millorar aquest finançament en l’equivalent al 2% del PIB català; i quant és, aquest 2%? Uns 6.000 M€. Per tant, el nou model corregeix tres quartes parts de la part del dèficit excessiu que li correspon. És menys del que caldria, però no hi ha dubte que Illa té més raó que Carreras.
I per què Carreras no ho veu així? Implícitament, Carreras està suposant que per finançar el nou acord l’Estat haurà d’augmentar la pressió fiscal sobre els espanyols, i que els catalans acabarem pagant 4.000 M€ més que abans, però aquest supòsit no té cap fonament.
Pel que fa a l’altra meitat del dèficit excessiu, un acord paral·lel –l’execució del qual sembla que ara s’accelera– preveu la creació d’un consorci perquè la Generalitat pugui intervenir en l’execució de les inversions estatals a Catalunya. L’objectiu no és sinó evitar que, any rere any, les inversions pressupostades s’executin només parcialment, la qual cosa permetria esmenar l’altre 2% del dèficit excessiu.
La meva lectura dels acords és, doncs, positiva, però cal tenir present el següent:
Primer, que la transformació de l’acord en llei exigirà la negociació amb altres partits, i que, per tant, el tràmit parlamentari el pot desfigurar. Ja va passar amb l’acord anterior.
Segon, que molt sovint la no execució de les inversions estatals a Catalunya es deu a dificultats objectives amb el territori –molt més complicat que el de Madrid o l'Aragó, per exemple– i als nostres dubtes sobre com abordar-les. Està passant amb l’aeroport i amb la B-40, va passar amb la Panadella i passarà amb les interconnexions elèctriques amb l'Aragó i amb França.
Finalment, que els nostres problemes econòmics van més enllà del dèficit fiscal. És cert que l’economia basca –sense dèficit– va molt millor que la catalana, però també és cert que l’andorrana –que tampoc no en té però comparteix el nostre model de turisme i immigració massives– va pitjor que la nostra.