Els adults dels agressors
Al llarg de la història, els infants han fet de catalitzador del que Freud va anomenar el malestar en la cultura. Com si l’esperit del temps s’encarnés en el seu sofriment i la seva manera d’estar en el món, i el comportament i les paraules dels infants assenyalessin els problemes dels adults.
L’afer de les agressions sexuals perpetrades per menors en aquests darrers temps es podria analitzar com un símptoma dels adults i de la societat, que els infants posen en escena. Es tracta d’una qüestió molt complexa. Miraré de centrar la meva anàlisi en el tema de la relació entre els adults i els infants: plantejo que hi ha un problema a aquest nivell. Alguna cosa està fora de lloc en el món dels adults, que deixa els infants desprotegits.
Els infants, mentre ho són, estan envoltats de persones grans que se n’ocupen, principalment els pares, però també els mestres, els monitors d’esplai, els educadors, els cangurs i altres figures de tutela. La infància és el moment on s’estableixen els límits necessaris que permeten la constitució de la persona. Les criatures han de renunciar a algunes satisfaccions immediates com a resposta a una necessitat, per poder donar lloc a altres coses, obrir la possibilitat de la reflexió i donar temps. És l’adult qui acompanya l’infant en aquest recorregut i li proporciona les eines que permetran establir aquests límits. El no que no s’hagi assolit a la infància és molt difícil d’adquirir més endavant. Avui en dia constatem no tan sols que els adults no acompanyen els menuts en l’establiment d’aquests límits fonamentals, sinó també que els sobrepassen i comporten greus conseqüències per a la canalla. En aquest sentit, es podria parlar d’una violació dels drets dels infants.
L’adult protegeix l’infant vulnerable perquè és petit. Això significa no “corrompre’l” socialment. Diu Rousseau a l’Emili que la tasca de l’adult és deixar que l’infant pugui ser-ho, sense empènyer de manera precoç que faci o vegi coses que no pot assimilar, sense forçar-lo a convertir-se en un adult quan, essencialment, encara no l’és. En aquest sentit, la canalla no es pot fer responsable dels seus actes, però, sobretot, desconeix la satisfacció excessiva i perversa que determinats actes (dels adults) suposen. Per això Rousseau va defensar la idea d’una educació negativa, que preservés l’infant del desig d’esdevenir precoçment un adult que fa d’amo, amb l’arbitrarietat de qui té poder il·limitat sobre els altres.
Actualment, el lloc de l’infant està afectat per una entrada primerenca a un tipus de satisfacció i d’excessos de l’adult poc saludables i sense límits. Molts infants són testimonis, en l’entorn familiar, escolar o altres, de fets, comportaments i paraules que no haurien d’haver experimentat tan petits. Sovint, la canalla veu pel·lícules o sèries amb els adults, compartint escenes de sexe o de violència extremes que no són per a petits. L’adult que veu aquestes escenes amb els menuts i gaudeix de la situació sense posar-hi límit viola el dret de l’infant a rebre protecció. Hi ha adults que tracten els infants amb una gran brutalitat física o verbal. Totes aquestes coses del món dels adults violen l’espai dels infants. Impedeixen que puguin construir els límits necessaris que fan possible el vincle social i la convivència amb els altres.
El grup d’agressors sexuals ha interioritzat una cosa traumàtica, a l’haver estat confrontats en la infància a una forma d’excés impossible d’elaborar. No tenen establerts ni interioritzats els límits que impedeixen passar a l’acte, perquè ells mateixos van ser sotmesos als excessos dels adults.
Només un adolescent que no hagi adquirit els límits del respecte envers els altres a la infància serà capaç de vulnerar-los, pel fet que aquests límits no existeixen per a ell.
Podríem preguntar-nos si aquest excés dels adults que violenta els infants està emergint en la violència dels joves.
Les criatures viuen en un món paral·lel on van desenvolupant les seves facultats de manera desendreçada i llampant. Apareixen acceleradors d’una satisfacció que no toca encara. L’impacte i l’angoixa que se’n deriva, quan no hi ha cap adult a la vora que orienti i acotxi, tenen conseqüències molt greus que hem de lamentar socialment. Llavors s’activen els mecanismes reparadors d’una societat que ha generat el problema. Els protocols d’emergència no entenen que cal establir els límits no adquirits. Ser petit és, per damunt de tot, disposar d’un temps per ser-ho. Quan es manlleva aquest dret, el pitjor està per venir.
