Les advertències de Lea Ypi
“No aprenem les lliçons de la història perquè no sabem quines preguntes fer”. Lea Ypi ha passat per Barcelona aquesta setmana. Podria presentar-la com una intel·lectual albanesa amb ciutadania britànica, com a filòsofa, com a professora a la London School of Economics, com a autora de llibres com Libres i Indignitat; en fi, les coses que diuen els seus currículums. Però prefereixo posar l’èmfasi en les raons per les quals la seva obra em captiva: la manera d’estar en el món, la necessitat de donar veu a les idees però també a la vida, a la condició humana i a la seva complexitat.
Nascuda a Albània, país assenyalat com una de les formes extremes de l’opressió comunista, Ypi no es queda en la retòrica dels tòpics ni es limita a girar full. Ens relata la seva experiència personal —de quan era nena en la Tirana roja— i la dels seus —especialment de la seva àvia—, que fan aflorar els valors de la condició humana en condicions límit, en unes circumstàncies i una època que molts prefereixen oblidar en la foscor. L’experiència viscuda la porta al present i no li impedeix, al revés, l’anima, com fa en el seu breu Fronteres de classe: dir i explicar el que veu i el que pensa que posa en perill el futur democràtic de les societats capitalistes com les nostres. Amb èmfasi especial en tres qüestions: les desigualtats, les migracions i el caràcter excloent d’uns estats de caràcter oligàrquic amb el poder concentrat en uns pocs.
Ypi ens mira des d’una perspectiva, en cert sentit, forana, fruit de la seva peculiar trajectòria, i posa el dit directament en el nihilisme: la pèrdua de la noció de límits dels que manen, que amenaça els drets i les llibertats al món occidental. En aquest sentit, la seva experiència aporta complexitat a l’hora de plantejar les preguntes correctes per entendre on som. I de no sorprendre's de les pulsions que veiem emergir: la cultura de l’odi a l’altre que vehicula l’extrema dreta, la concentració del poder en molt poques mans, el menyspreu cap a la ciutadania, la distància entre la societat i la representació. I amb especial rebuig a la jerarquització d’Occident com a únic marc de civilització.
“Els valors que Europa proclama amb tant d’orgull —de forma tan unilateral i acrítica— perden molt de valor si s’apliquen només a uns pocs”, diu Ypi. En aquest sentit, el seu discurs es fa especialment patent en un moment en què assistim a un creixement manifest de les extremes dretes i a comportaments fora de control dels quals Trump ha fet una manera d’estar en el món. I apel·la a crear les condicions per a un compromís que superi “qualsevol nostàlgia per la grandesa passada, qualsevol il·lusió de superioritat civilitzatòria”. No perdem el món de vista: “Les injustícies que la immigració revela” estan en primera línia: “Primer aniran pels migrants irregulars; després, pels residents no ciutadans, i, finalment, pels ciutadans que es diguin Mohamed o Abdal·là, de la mateixa manera que abans anaves pels Goldschmidt o Levi”.
“La pràctica de vendre la ciutadania als rics i restringir l’accés als qui tenen pocs recursos” és una expressió manifesta de la deriva de les democràcies occidentals. I no és estrany que, en aquest context, l’extrema dreta s'hi trobi com un peix a l’aigua. De la mateixa manera que és lamentable el desdibuixament de la socialdemocràcia i la desmobilització de les esquerres, com veiem a tot Europa, mentre les extremes dretes es disparen. “La creixent distància entre representants i representats”, amb una relació que s'assembla “a la d’empresaris i consumidors”; “el fracàs de la justícia social”, i “la incapacitat d’oferir una visió alternativa de l’ordre global basada en la cooperació” confirmen la impotència o claudicació de les esquerres.
L'experiència totalitària ha portat Ypi a deixar anar advertències que no hauríem d’eludir: “El problema és que les exclusions, tant dins dels estats com entre els estats, es reforcen mútuament i serveixen per consolidar un ordre econòmic que roman intacte en el seu nucli”. Què exigiria una alternativa? “Negar-se a jugar a atrapar, refusar la reducció de la democràcia a la pertinença i del conflicte polític al cultural”.
La pregunta és: la imposició de l’autoritarisme postdemocràtic respon a una lògica imparable? Són incompatibles els poders econòmics i els sistemes de comunicació digital amb règims de llibertats? I una vegada més anem a parar a la qüestió del moment: és Trump un deliri momentani o és una expressió del món que ve?