El cuiner d’Instagram, sí, tira molt més pebre del que caldria, com si estigués esquitxant un quadre abstracte. Fa com els malabaristes: parteix l’albergínia en dues parts, les ensenya. Quan hi ha de fer els talls, rombes resultants, perquè l’oli hi penetri, agafa el ganivet i juga a fer com si fos un sabre. Hi posa teatre.
Tira tomàquets cherry a la safata. A ell i a tots els seus col·legues els agrada molt fer servir tomàquets cherry, perquè són vermells. Després, ratlla formatge amb tota la cerimònia i aparatositat. Té un ratllador gros, té un triangle de formatge gros. Amb tots els dits agafa les volves i les tira damunt dels tomàquets. Mira a càmera i mostra una copa de vi, mig plena, i l’ensuma. Ara fica la safata al forn i de seguida ja l'en treu (avantatges de les eines d'edició de vídeo).
Tot és exagerat, tot és extravertit, tot és gros. Fa servir cullerots, immenses pebreres. I contrasta, esclar, amb el minimalisme del cuiner, també d’Instagram, que fa servir pinces i culleretes de cafè, molt concentrat, com qui posa peces al microscopi. D’aquest cuiner exagerat, sense saber-ho, ens n'agrada una qualitat que se li percep. Està content de cuinar, ho faci com ho faci. Riu tota l’estona, franc i feliç de fer la feina que li ha tocat. Es diu, sovint, quan es parla de la cuina de casa, que ha d’haver-hi amor. Jo diria que potser és al revés. No és que n’hi hagi d’haver. És que no pot no haver-n’hi. Ens agraden aquests cuiners perquè estan alegres i feliços. Busquem sense saber-ho cuiners que no ens facin cap favor, al revés. D’ells esperem la màgia de casa: no sembla per diners o per fama, sembla per amor. Per això ens quedem embadalits davant dels d’Instagram. Perquè riuen.
